Cerca de crítiques

Enquesta

La llum sonora beethoveniana

27/12/2022 |

 

Programa: Collegium Vocale Gent. Orchestre des Champs Élysées. Philippe Herreweghe,

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nosolocine.net/la-luz-sonora-beethoveniana-por-oriol-perez-trevino/

L’atzar o una voluntat divina va voler que el passat dimecres 21 de desembre, just poc abans de començar a les 22.47 h el solsitici d’hivern, alguns vam tenir el regal d’escoltar una de les obres majúscules i més importants ja no només del catàleg de Ludwig van Beethoven (1770-1827) sinó, possiblement, de tota la història de la música occidental: la Missa Solemnis (1824). Considerada pel propi Beethoven com «la meva millor obra, el meu treball més gran» en l’imaginari col.lectiu, aquesta mai ha acaba d’arrelar del tot i, entre les temporades musicals del nostre país, l’obra no és gaire freqüent de ser programada. Encara avui afrontar-se a la Missa Solemnis de Beethoven és fer-ho amb una obra poc habitual de trobar a les nostres previsibles programacions si bé, el passat mes de maig, va poder-se escoltar sota la direcció de Salvador Mas dins la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i el proper mes de maig Jordi Savall té previst també d’abordar-la. Amb això vull deixar palès que sóc conscient que en un any la colossal partitura beethoveniana s’haurà escoltar fins a tres vegades a Barcelona, però mirant les programacions d’altres temporades podrem adonar-nos que no és de les obres més programades.

 

Dimecres passat, de la mà de l’Orchestre des Champs Élysées i l’estratosfèric cor del Collegium Vocale Gentm tots sota la direcció d’un enfebradíssim Philippe Herreweghe vam ser convidats a escoltar el miracle de l’irracional talment com si fos una primera mirada, aquest bell concepte tractat pel cineasta grec Theo Angelopoulos (1935-2012) a la seva sublim pel·lícula La mirada d’Ulisses (1995). Si en aquest film, Angelopoulos es referia a la primera mirada dels germans Manaki per ser pioners en filmar les primeres imatges del cinema hel·lè, alguna cosa semblant al que li passa, a la fi de la pel·lícula, al protagonista, el director de cinema A., va poder viure aquest cronista quan va sonar el darrer acord de l’esmentada Missa Solemnis. I això malgrat el desaprensiu de torn que es va posar a aplaudir quan el més adient i indicat hagués estat, a la fi de la interpretació, marxar en silenci. És aquest un repte que emplaço a realitzar als responsables artístics de les nostres sales de concert. A convidar en alguns concerts a sortir de la sala de concert en respectuós i sagrat silenci. Els puc assegurar que és bona moneda perquè així ho vam poder viure, a l’església del Santuari de La Cova de Manresa, a la fi d’una interpretació del pianista Josep Colom de la Música callada de Frederic Mompou (1893-1987).

 

És el silenci més escaient per a una obra que tenia l’objectiu, segons Beethoven en una carta enviada a Andreas Streicher el 1824, de «despertar i fer duradors els sentiments religiosos tant entre els cantants com entre els oients». Van ser els sentiments que van aflorar en un estat beatífic i indescriptible de la mà d’una interpretació d’una obra extrema que, com s’ha dit fins a la sacietat, va sorgir d’estats de veritable arravatament místic exposats per un dels primers biògrafs del músic de Bonn, Anton Schindler (1795-1864), que parla com a l’habitació on componia Beethoven el compositor cantava i cridava com un boig posseït. Un trasllat a aquest estat va ser el que es va viure malgrat les reticències que el sotasignant tenia en haver-la escoltat a Paris, el 2011, pel mateix Herreweghe en una nit més que anodina. Res d’anodí vam viure al Palau i en finalitzar es corroborava la mateixa necessitat hermenèutica exposada per Angelopoulos per a comprendre l’esmentat film amb una sentència platònica del diàleg Alcibíades: L’ànima si s’ha de coneixe’s a si mateixa ha d’observar a l’ànima. Beethoven al manuscrit autògraf va escriure alguna cosa semblant a «Des del cor! Es pot trobar el camí cap al cor».

 

La pregunta que ens cal fer és: com sent una obra tan important i referencial pel mateix Beethoven no tingui la dimensió que, per exemple, sí té la Simfonia núm.9 en re menor, opus 125? Possiblement que fos estrenada, parcialment, el mateix dia que l’esmentada simfonia hi té força a veure. La presentació va tenir lloc el 7 de maig de 1824 al Teatre de la Cort Imperial de Viena (Kärntnertortheater), ple de celebritats, aristòcrates, noblesa i sang real. Ningú no va voler perdre’s l’estrena de la simfonia com tampoc el d’una missa que, eminentment, estava pensada per al servei litúrgic i per a ser interpretada a l’interior d’una església. La seva finalitat? L’entronització com a cardenal i arquebisbe d’Olmütz (actual Olomouc, República Txeca) del seu amic i protector arxiduc Rodolf d’Àustria (1788-1831)

 

Malgrat estrenar-se en un teatre, no és menys cert que la distància dels gairebé dos cents anys transcorreguts i l’assentament progressiu d’Occident en unes coordenades posicionades dins del diagnòstic espiritual definit per Friedrich Nietzsche (1844-1900) com a «nihilisme» fan que, en els nostres dies, l’audició de la Missa Solemnis quedi, moltes vegadesm reduïda a la “superficialitat” musical quan, en realitat, l’objectiu era el de situar a l’oient en una clara dimensió transcendent i ressonant amb la descripció feta per Schindler de l’estat d’absorció mística del geni de Bonn:

 

«A l’habitació veïna, amb les portes tancades, vam escoltar al mestre cantar, cridar i seguir el ritme del Credo. Vam escoltar durant molt temps aquests sorolls espantosos, i gairebé estàvem a punt de marxar quan la porta es va obrir i Beethoven aparegué furiós i ferotge…>> (…..).Tothon, arreu, el veia com un boig i en veritat semblava un posseït».

 

Sembla que aquest estat de posessió per un Absolut de naturalesa divina no va ser exclusiu d’aquesta Missa, sinó que era habitual en Beethoven en els moments de gran creativitat. Era precisament aquest estat el que li produïa una concentració artística que el situava en un estat que, perfectament, podem definir com d’una mística sui generis. Si per al místic els fenòmens estàtics són contemplatius i passius, en Beethoven es manifestaven en forma d’ huracà d’activitat desbordant que li feien oblidar-se d’absolutament tot menys d’una cosa: la creació musical.

 

Aproximar-nos tan intenament al cor d’aquesta Missa Solemnis,com vam poder fer el passat dimecres, ens permet atansar-nos a una obra que fou composta no pas per exaltar a l’esmentar arxiduc Roldolf ni per guanyar diners, sinó pels seus desigs sincers de tractar una temàtica espiritual. La quantitat de cites i sentències de ferma convicció religiosa en el manuscrit autògraf de la partitura ens indiquen la necessitat d’una via d’audició i interpretació com la desplegada per Herreweghe i de la que només en podrem trobar el seu profund sentit si no obviem els seus paràmetres espirituals i litúrgics. En cas contrari pot succeir el que denunciava el gran director Nikolaus Harnoncourt (1929-2016) a propòsit d’aquesta obra: asisistirem a una interpretació, com els turistes que viatgen a l’Àfrica Central i assisteixen als ritus sagrats dels aborígens, com si es tractés només d’una manifestació folcklòrica. Potser això expliqui el comportament d’alguns membres del respectable que a tenor de la necessitat d’aplaudir tant van demostrar haver entès i captat ben poca cosa. Poc va importar. La llum sonora beethoveniana va imposar-se a les contingències. 

Oriol Pérez Treviño
No Sólo Cine