Cerca de crítiques

Enquesta

Formació, pulcritud i seriositat en el concert d'Ana Aguado a l'orgue del cor de Catalunya

21/8/2022 |

 

Programa: Ana Aguado

Lloc i dia: Seu de Manresa

https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/104801/manresa/orgue-cor-catalunya-ana-aguado-musica-basilica-seu?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_control=Echobox&utm_territori=Manresa&utm_source=Twitter#Echobox=1661016074

Aquest segon concert inaugural del remodelat orgue de la Seu permet aprofundir en l'aposta pel debat a propòsit del majestuós instrument.

L'organista palentina Ana Aguado va prosseguir, aquest divendres a la Seu de Manresa, el cicle de quatre concerts inaugurals del batejat com a orgue del cor de Catalunya, del qual l'articulista deixarà per al final de la peça unes petites reflexions als amables plantejaments de mossèn Joan Hakolimana, rector de la Seu, realitzades com a rèplica a l'article d'un servidor publicat a NacióManresa amb motiu del primer concert inaugural del passat 15 d'agost.

Que Ana Aguado és un dels noms importants de la generació d'organistes per sota de la quarantena d'anys a l'Estat espanyol és un fet conegut. Deixeble d'Óscar Candendo a l'ESMUC, posteriorment va eixamplar la seva formació a Amsterdam i Tolosa de Llenguadoc. Aquesta important formació, acompanyada d'una pulcritud i seriositat musicals esplèndides, són les que va poder desglossar al concert i, de forma molt especial, en un dels moments més àlgids de la vetllada: la interpretació de dos moviments de la Simfonia en fa sostingut menor núm.3, opus 28 de l'organista invident Louis Vierne (1870-1937). Què em porta, però, a destacar amb escreix aquest moment del concert? En primer lloc, perquè Vierne, com també Charles Marie Widor, formen part de l'especialitat d'Aguado en haver realitzat, en el seu moment, un projecte final a l'entorn de l'escola organística francesa del segle XIX. L'altre és, sense cap mena de dubte, la personalitat sonora i tímbrica de l'instrument centenari construït per l'orguener italià Sílvio Puggina, però instal·lat a Collbató, que es va instal·lar, el 1922, al presbiteri de la basílica de Montserrat. Els seus colors funcionen meravellosament per a la música de Vierne com també per a la d'obres de compositors com Eduardo Torres (1872-1934) i Joan M. Thomàs (1896-1966), també presents al recital.

 

Tota una altra cosa va ser, com era de preveure, les interpretacions del Concert BWV 593 de Johann Sebastian Bach (1685-1750) i la Sonata per a orgue en do menor, opus 65 núm. 2 de Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-1847). Motius? Els que ja vam indicar en el passat article: la naturalesa i realitat sonora d'aquest instrument, l'acústica reverberant de la basílica i la mateixa ubicació on està instal·lat l'orgue.

Reiterem-ho les vegades que facin falta: aquest orgue del cor de Catalunya a més de ser insuficient per a la grandària del temple gòtic, presenta unes limitacions importants de registres que fan que obres com les esmentades de Bach i Mendelssohn pateixin i quedin en una versió estranya, una mica semblant al que ens passa quan escoltem, per exemple, les versions de les simfonies de Beethoven d'Arthur Schoonderwoerd encaparrat i obstinat a tocar-les amb una orquestra formada per un sol instrumentista per part. L'efecte i conseqüència? La manca de densitat sonora.

 

Si a tot això hi afegim l'esmentada reverberació en obres on el contrapunt és un puntal compositiu, com les dels dos compositors alemanys esmentats, s'acaba per crear un efecte de bola de so que dificulta completament l'audició com també la interpretació de l'organista i el desplegament del seu discurs musical: quin tempo, articulació i fraseig a escollir? Aquesta és la qüestió que, ara per ara, hauran de tenir molt en compte els instrumentistes que vinguin a tocar a la Seu.

Un instrument on la seva genealogia i història és prou explícita per prendre consciència de com, en absolut, és l'instrument propi i adequat per a una basílica com la de la Seu. La història ens porta com l'esmentat Puggina va construir un orgue de cor instal·lat, com hem dit, al presbiteri de la basílica de Montserrat. Es va fer pensant per a l'acompanyament de l'Escolania de Montserrat, aleshores dirigida pel Pare Joan Baptista Guzmán, i també va ser concebut per a la presència del cor de monjos. Aquest mateix orgue de cor del presbiteri és el que es va traslladar, el 1958, a la Seu de Manresa i que ha estat la base del que ara s'ha restaurat i reconstruït. Aquest instrument, per tant, no era l'instrument gran que també hi havia a la basílica de Montserrat i que en el moment de la col·locació de l'orgue Puggina, era l'orgue, de 1896, construït per Aquilino Amezua. Aquest orgue d'Amezua, a finals de la dècada dels 50, es va instal·lar al presbiteri com a orgue de cor i únic instrument de la basílica. Aquesta història ens porta a una constatació: quan aquest instrument Puggina era a Montserrat ho era com a orgue de cor i on, a més, n'hi havia un altre de més gran.

Aquest orgue més gran és el que el sotasignant reclamava, en bona part, en el darrer article. La gran sorpresa va ser com, a l'igual que el mag treu el conill del barret, el lúcid i intel·ligent mossèn Joan Hakolimana ens va anunciar que en el Pla Director de la Seu hi ha prevista la construcció de l'orgue major. Magnífic. Ho aplaudim fervorosament. Però per quan? Per què no s'ha acompanyat aquesta informació prevista al Pla Director en l'impuls de la campanya de subscripció pública en forma de donacions, em consta que fins i tot amb alguna donació postmortem, explicitant que era per a "un orgue" i no "l'orgue major"? Ho saben els donadors? Ho sap el mateix Ajuntament que la seva aportació de 50.000 euros era per a un orgue de cor i no per a un orgue major del que hem de suposar que es preveu, algun dia, l'activació d'una nova campanya de subscripció? La confusió d'informació o desinformació han estat grans i, així, en el magnífic programa de mà dels actes de restauració en la seva pàgina 3 dedicada a la benedicció de l'orgue es pot llegir:

"Benvolguts fidels i amics d'aquesta Col·legiata Basílica de la Seu, manresans i manresanes, aquí teniu l'orgue de la Seu restaurat, ampliat, millorat i embellit. És un somni de molts anys i tots plegats".

Des de dimarts, amb l'article de Mossèn Joan, s'ha activat un altre somni: el de l'orgue major. Ens hi posem?

Hi ha més qüestions a respondre a l'amabilitat d'un article que, massa em sembla, va ser fet més des de l'entusiasme per allò assolit, i que segueix tenint el meu sincer aplaudiment, que no des d'una lectura atenta d'un article que busca el debat i no pas la polèmica. Les societats estèrils, com moltes vegades ho és la nostra, s'ordeixen de polèmiques i no de debats. Possiblement una lectura més pausada no hagués portat a la construcció d'un article basat en massa imaginacions meves. Una lectura al meu article constata que jo no vaig parlar mai de potència en relació al nombre de tubs i ja no diguem en l'error, molt comú, de parlar de decibels. Per què? Simplement perquè el decibel no és una unitat de mesura de so adequada per al que estem parlant. Nosaltres no escoltem decibels sinó oscil·lacions de pressió sonora. Per tant, res més equívoc que creure que tot és una qüestió de volum com si fos el d'un equip de reproducció sonora, sinó que és una qüestió acústica molt més complexa. Aquí sí que entono el mea culpa per no haver parlat de densitat sonora i no de volum que ha creat aquesta confusió en lligar-ho amb els decibels. Insisteixo els homes i dones no escoltem decibels. Captem densitat i intensitat sonores on la seva percepció sonora per l'oïda també depèn de la seva distància a la font sonora. La ubicació actual de l'orgue, sota un deambulatori, no és la que permet propiciar l'energia vibratòria per a la seva distribució uniforme en ones esfèriques on l'acústica ens ha explicat com la seva superfície sonora augmenta al quadrat dels radis d'aquestes esferes...

Estem, possiblement, al davant d'un debat que no cal entendre, almenys en el meu cas, en contra d'allò fet, sinó a favor del repte que tots tenim respecte al futur de l'orgue o, pel que sembla, orgues de la Seu de Manresa. És per això que no vaig voler deixar d'anar acompanyat al concert d'aquest divendres de professionals de música que s'han afegit als "especialistes" amb qui he tingut resposta o retorn de l'article i a les reflexions. D'alguns d'ells, sorprenentment, he tingut fins i tot indirectament constància de l'acord en allò exposat en el meu article. Un d'ells, fins i tot, m'ha estranyat que no se l'hagi tingut en compte a participar en aquests concerts inaugurals. Ho he de dir. Desconec els motius del perquè una immensa personalitat tan pròxima a Manresa, com l'imminent organista Valentí Miserachs de Sant Martí de Sesgueioles, durant molts anys organista de l'església de Santa Maria la Maggiore de Roma, no hagi format part d'aquest cicle de concerts inaugurals. 

Oriol Pérez Treviño
Nació Digital