Cerca de crítiques

Enquesta

Goerne, poeta

20/8/2022 |

 

Programa: Matthias Goerne, baríton i Alexander Schmalcz, piano

Lloc i dia: Schubertíada

En el meu Olimp particular d’intèrprets de clàssica hi ha un selecte grupet que, sempre que tinc l’ocasió de tornar-los a gaudir en directe, desperten una vessant un pèl perversa en mi -ho reconec- al qüestionar si potser aquest cop estaran al nivell, o contràriament, em decebran. Parlo dels Casals en el format de quartet de cordes, o de Sokolov i Trifonov al piano, o Savall i Gardiner dirigint. Com a cantant de lied només Matthias Goerne forma part d’aquesta personalíssima elit. Anit vaig prendre consciència de perquè, tot i haver tingut la sort d’escoltar interpretacions de grans cantants, Goerne sempre va un pas més enllà. El motiu és que Goerne no interpreta, no és un mer cantant de versos musicats. Goerne els viu. Goerne es torna el poeta explicant com sent, com es pateix des de la primera persona, exposant les vivències davant els grans temes vitals: l’amor, la seva absència i la mort. Esdevé així el caminant que ens va exposant en aquest, el darrer dels cicles schubertians, i amb un to més dramàtic que mai, la nostàlgia amorosa.

Val a dir que Schwanengesang és un cicle ‘fals’, o com a mínim un conjunt no conceptualitzat com a tal pel compositor ja que, a diferència dels dos primers (La bella molinera i Viatge d’hivern), Schubert merament compila set lieder de Ludwig Rellstab i sis de Heinrich Heine i, un cop mort prematurament el 1828, el seu editor Tobias Haslinger amb una indubtable visió comercial els empaqueta com el tercer i darrer cicle, amb un nom tan ben trobat com ‘El cant del cigne’. L’obra no té la unitat dels cicles anteriors però conté cançons precioses que destil·len el millor del seu art. Anit Goerne va tornar a demostrar perquè és el millor baríton per a Schubert. La seva poderosíssima veu és capaç de retronar amb una força excepcional per, a la següent nota, destil·lar el més delicat pianíssim. Amb una concentració fora del comú i un domini tècnic sobrehumà, el baríton es submergeix en el sentit del text i destil·la el seu missatge amb la major intensitat.

Víctor Medem, director del Festival, va presentar el programa anunciant el canvi de pianista i l’estructura del programa. A la vista del resultat, un encert, al separar els set primers lied de Rellstab i els sis de Heine col·locant-t’hi al mig, de barrera, cinc de Schumann, resultant-ne una estructura en tres blocs uniformes i coherents.

Finalment destacar que no es va notar en absolut la baixa de darrera hora del pianista Seong-Jin Cho, indisposat, ja que la solvència d’Alexander Schmalcz, el seu substitut, i la bona entensa amb Goerne de qui és una de les parelles habituals, van fer del concert d’anit una de les grans pàgines d’aquesta 30a Schubertíada. Des de la primera fila un feliç Jordi Roch reafirmava una nit més (i en van....!) l’encert d’haver apostat fa tres dècades per aquell jovenet de l’Alemanya de l’est que avui és l’intèrpret insígnia d’aquest imprescindible festival d’estiu. 

Ignasi Albors
Catclàssics