Cerca de crítiques

Enquesta

L'amor, joia i sofriment

12/8/2022 |

 

Programa: Les receptes de l'amor

Lloc i dia:Auditori Espai Ter, Festival de Torroella de Montgrí

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2179157-l-amor-joia-i-sofriment.html

Intèrprets: Lea Desandre, mezzosoprano; Thomas Dunford, arxillaüt, i William Christie, clave i direcció
Auditori Espai Ter, Festival de Torroella de Montgrí, 10 d’agost 

El mes­tre William Chris­tie, nord-ame­ricà que fa més de qua­ranta anys va crear a França Les Arts Flo­ris­sants per abor­dar prin­ci­pal­ment el reper­tori bar­roc amb una joia i una deli­ca­desa sem­pre man­tin­gu­des junt amb un desig de des­co­berta, ha col·labo­rat en la for­mació de molts can­tants i músics, entre els quals la mez­zo­so­prano Lea Desan­dre i el llaütista Tho­mas Dun­ford.

Tots tres, amb Chris­tie al cla­vecí, van pro­ta­go­nit­zar, dime­cres a Tor­ro­e­lla de Montgrí, un con­cert enci­sa­dor amb peces de com­po­si­tors fran­ce­sos (des del segle XVII fins al XX) amb els quals van donar compte de la diver­si­tat de l’experiència amo­rosa, amb els ful­gors i els apai­va­ga­ments, la gene­ro­si­tat i el des­pit, la trans­gressió i l’assumpció de les con­veniències. D’aquí, el títol Les recep­tes de l’amor.

El pro­grama va començar amb dues peces del com­po­si­tor bar­roc Jean-Phi­lippe Rameau, però va fer un tomb amb Moi je m’ape­lle Cibou­lette (extreta de Cibou­lette, ope­reta de Rey­naldo Hahn, l’amic de Proust, estre­nada el 1923) tot donant joc a les apor­ta­ci­ons vocals de Chris­tie i Dun­ford, tan feliços de fer-les que, al ter­cer i últim bis, van voler repe­tir-les. Els bar­rocs Lully, Char­pen­tier, Cou­pe­rin i Lam­bert van alter­nar-se amb peces de les ope­re­tes de Jac­ques Offen­bach i va poder fer la impressió que, amb l’acti­tud lliure que els carac­te­ritza, els intèrprets s’acos­ta­ven a una mena de jam ses­sion. Tan­ma­teix, pel que fa a les peces ali­e­nes al reper­tori bar­roc, se’n va sor­tir més airós l’arxi­llaüt de Dun­ford que el cla­vecí de Chris­tie.

D’altra banda, també va sem­blar que pre­do­mi­nava una certa lleu­ge­resa, tot i que cap al final del pro­grama va arri­bar la tragèdia de la ven­ja­tiva Medea a través de l’òpera que va dedi­car-li Char­pen­tier. Ales­ho­res, Lea Desan­dre ja havia demos­trat les seves vir­tuts com una de les grans mez­zo­so­pra­nos actu­als: una veu bellíssima, àmplia de regis­tres i molta gràcia expres­siva que fa pen­sar en Nata­lie Des­say, una altra de les seves mes­tres. També una ver­sa­ti­li­tat que fa que, anant més enllà de la tem­po­ra­li­tat del pro­grama, arribés a inter­pre­tar feliçment una cançó de la grandíssima Bar­bara, Ma plus belle his­toire d’amour, i un tema, Le cake d’amour, com­post per Mic­hel Legrand per a Peau d’âne, de Jac­ques Demy. Encara que no la canti Cat­he­rine Deneuve, doblada per Anne Ger­main, és a ella a qui Jean-Paul Bel­mondo (La sirena del Mis­sis­sipí) i Gérard Depar­dieu (L’últim metro) diuen una mateixa frase en els films res­pec­tius de Truf­faut: “L’amor és joia i sofri­ment.” Així és.

 

IMMA MERINO
El Punt/Avui