21/7/2022 |
Programa: Norma, de Bellini
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2169626-matheu-hi-ha-dit-la-seva.html
Norma
Direcció d’escena: Àlex Ollé
Direcció musical: Domingo Hindoyan
Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, fins al 31 de juliol
Les representacions de la tragèdia lírica Norma, de Vincenzo Bellini (1801-1835), al Gran Teatre del Liceu estan tancant la temporada liceista 2021/2022 marcada per importants fites artístiques (War Requiem, Wozzeck, Die Zauberflöte), però també per altres produccions que, més que haver-les de posicionar en la sempre estèril etiqueta de polèmica, han volgut i pogut generar debat estètic. I això, en aquests temps de postveritat, és més que important i necessari. Va generar debat la trilogia Mozart & Da Ponte dirigida per Minkowski, i també ho fa aquesta Norma que torna al teatre de les Rambles després de set anys. La direcció d’escena d’Àlex Ollé, provinent d’una producció de la Royal Opera House del 2016, decideix traslladar l’acció original del segle I aC a un espai hiperrealista on destaca un bosc construït amb 1.200 crucifixos en un ambient claustrofòbic de fanatisme nacionalcatòlic que es pot explicar pel fet que la base de la tragèdia d’Alexandre Soumet, i que va donar lloc al llibret de Norma signat per Felice Romani, es basava en l’epopeia apologètica Les martyrs (1809), de l’ultracatòlic bretó Chateaubriand. Si bé és veritat que visualment és d’una immensa potència, difícilment pot oblidar-se la creu amb flames i amb una il·luminació de colors que semblen sorgits de la paleta de Friedrich, el muntatge té paradoxes com ara el desencaix d’aparèixer crucifixos i ambientar-ho en un ambient de fanatisme religiós, pertanyent a una Església catòlica, apostòlica i romana, quan la protagonista té com a enemics els romans i l’acció, en el llibret, és anterior a l’aparició del cristianisme. No cal dir que costa de comprendre a l’espectador que el catolicisme fervorós permeti, més enllà dels coneguts convents de monges, l’establiment d’un poder femení, d’autèntic matriarcat, com el que vertebrava la civilització celta a la qual pertany Norma.
Musicalment, després d’haver escoltat els dos primers repartiments de les representacions, hem de dir que s’assoleix una justa i general correcció vocal que, de ben segur, millors resultats hauria aconseguit sense la direcció musical anodina i excessivament pesant d’un poc inspirat Domingo Hindoyan, marit de la tercera de les Normes d’aquesta producció, Sonya Yoncheva. Les altres dues són signades per l’experimentada soprano letona Marina Rebeka i per la tarragonina Marta Mathéu.
Atès el caràcter històric del debut d’aquest paper per part d’una soprano catalana, després de la mítica i única Montserrat Caballé, ens centrarem en el que ha estat aquest debut tan ambiciós com interessant de Mathéu. Ambiciós perquè debutar amb un rol tan exigent com el de la sacerdotessa druida requereix aquesta gosadia. Però també interessant perquè l’enfocament de Mathéu posa interrogants sobre la imatge que ens hem fet de la música belliniana i d’un rol com aquest de Norma. Estrenada el 1831, la seva condició de tragèdia lírica ens situa en uns nivells de teatralitat més propers a la tradició mozartiana i també de Cherubini i Spontini, autors respectius de les tragèdies Medea i La vestale, que tant van influir Bellini. Mathéu, no ho oblidem, és una soprano que es mou com peix a l’aigua amb la interpretació amb criteris històrics i en fa una Norma teatral, amb gran sentit i declamació del text (extraordinaris els seus recitatius) i en què, és clar, pot fer gala del seu lirisme i àngel en moments com la cavatina Casta Diva. Cert és que el seu instrument vocal no té l’extensió en la tessitura per al sobreagut ni la facilitat per a la coloratura, però la seva prestació ens porta a entendre com aguts i coloratures no eren, en l’època, recursos d’exhibició tècnica sinó d’èmfasi i augment de l’expressivitat del text. És per això que Mathéu es deixa anar més teatralment i troba colors vocals que, també cal dir-ho, funcionarien molt millor acompanyada d’una orquestra amb instruments originals i un teatre de proporcions més petites.
El debat és sobre la taula: com s’ha d’interpretar Norma? Mathéu hi ha dit la seva.