Cerca de crítiques

Enquesta

Energia i vitalitat: el don Giovanni segons Minkowksi

22/4/2022 |

 

Programa: Òpera Nozze di Figaro al Liceu

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.naciodigital.cat/noticia/233359/energia-vitalitat-don-giovanni-minkowksi#.YmHd_iuTwNI.whatsapp

Les representacions mozartianes, ja celebrades fins al dia d'avui al Gran Teatre del Liceu, han permès assolir una maduresa i evolució artístiques de la producció; tant és així que podem parlar d'un veritable i sincer creixement artístic en aquest projecte de la trilogia Da Ponte & Mozart.

Encara avui escoltem perplexes i atònits l'escena final del Comanador pertanyent al segons acte del Don Giovanni K.587 (1787) de Wolfang Amadeus Mozart (1756-1791). Més enllà dels minsos resultats vocals assolits per part de l'elenc de solistes masculins de la trilogia Da Ponte & Mozart que s'està oferint al Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Marc Minkowski, no és menys cert que, en la representació d'aquest dimecres, l'escena de l'esmentada òpera mozartiana ens va portar al cor de la important i trascendent qüestió que palpita en aquesta escena.

Estem, així, al davant d'una escena que té més de protoromàtica, si és que ja no és pròpiament romàntica, que no de «clàssica» i on l'objectiu del compositor, segons l'erudit musicòleg bostonià H.C.Robbins Landon, va ser la de crear l'efecte de terror en l'oient, possiblement per primera vegada en la història de la música occidental, amb permís del Finale del balletto del Don Juan (1761) de C.W. Gluck (1714-1787). Segurament és el que va passar a Praga en l'estrena del 29 d'octubre de 1787, just disset dies abans de la mort del citat Gluck, però també el que podien haver experimentat els feligresos que, el Divendres Sant d'aquell mateix 1787, s'havien congregat a la iglesia de la Santa Cueva de Cádiz per escoltar l'estrena de la versió orquestral de Franz Joseph Hayn (1732-1809) de les Set paraules de Crist a la Creu i que finalitzen amb un Terremoto no menys terrífic.

I és que l'efecte del clímax de terror i de les parts fosques d'aquest dramma giocoso mozartià han estat un dels actius de la sàvia i experimentada batuta de Minkowski, sens dubte un dels grans mozartians,amb criteris històrics de l'actualitat, al costat d'altres nom com poden ser els de John Eliot Gardiner, Thomas Hengelbrock, Teodor Currentzis o René Jacobs. Cert és, com ja vam dir en la passada crítica de Le nozze di Figaro, que l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu no és una orquestra amb criteris històrics, però el director parisenc ha sabut transmetre una energia, vitalitat i màgies orquestrals desbordants en alguns acompanyaments, però especialment en els números finals de l'òpera.

Sense deixar-se de produir alguns moments de desajustaments rítmics i de coordinació entre solistes i orquestra, possiblement per l'elecció d'uns tempi ja no ràpids sinó frenètics, vam poder apreciar respecte a l'esmentada representació de Le Nozze, una maduresa i evolució artístiques que, ara sí, ens permeten parlar de l'interès que ha estat l'objectiu de la direcció artística del teatre per aquest muntatge: mostrar a dalt l'escena i al public liciestes un Mozart amb respecte estilístic i criteris històrics. Només, al nostre parer, hi ha un però: el Gran Teatre del Liceu no és l'espai més idoni per aquesta tipologia de muntatges i produccions que, a ben segur, funcionen molt bé al Teatre d'òpera de Versalles, al Teatre de Burdeus o al mateix Teatre de Drottingholm d'on prové la producció, però no al colosseu líric de les Rambles

Com hem dit, poc van millorar els solistes masculins respecte Le Nozze. Alexandre Duhanel, amb una afecció d'alèrgia, no va ser un Don Giovanni convincent, tot i la seva bona voluntat i ofici. El Leporello de Robert Gleadow va ser una mica milllor que el seu anterior Figaro, però va seguir pels corrents d'un histrionisme força incomprensible. Discret el Don Ottavio de Julie Henric i correcte el doble paper d'Il Commendatore i Masetto d'Alex Rosen. Molts més quirats van tenir l'excel·lent Donna Anna de Iulia Maria Dan, quina preciositat la seva ària Non mi dir!, la solventíssima Arianna Venditelli (Donna Elvira) i la correctíssima Zerlina d'Alix Le Saux.

Just quan escrivim aquestes línies, estem en les hores prèvies de poder assistir a la darrera òpera de l'esmentada trilogia (Così fan tutte, K.588) i, certament, la nostra ànima roman en una ressonància mozartiana més elevada que l'assolida amb Le nozze. I dir això significa també estar més a prop d'un dels transcendentals sempre presents en la música de Mozart: la bellesa. No pas en va, Albert Einstein no va dubtar en escriure, com bé ens recordava el programa de mà, «la música de Mozart és tan pura i bella que la veig com un reflexe de la bellesa interior del propi univers». 

Oriol Pérez Treviño
Nació Digital