Cerca de crítiques

Enquesta

Indiferència mozartiana

12/4/2022 |

 

Programa: Le Nozze di Figaro

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.naciodigital.cat/noticia/233018/indiferencia-mozartiana-critica-opera

W.A.Mozart: Le Nozze di Figaro. Producció Drottningholms Slottsteater. Direcció d'escena: Ivan Alexandre; Antoine Fontaine (escenografia i vestuari); Håkan Mayer (coreografia). Thomas Dolié (Comte d’Almaviva); Ana Maria Labin (Comtessa d’Almaviva); Arianna Vendittelli (Susanna); Robert Gleadow (Figaro); Lea Desandre (Cherubino); Aliex Le Saux (Marcellina); Norman Patzke (Bartolo/ Antonio); Paco Garcia (Basilio/Don Curzio); Mercedes Gancedo (Barbarina). Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Marc Minkowski. Gran Teatre del Liceu, dilluns 11 d'abril de 2022.

La primera entrega de la trilogia "Mozart & Da Ponte" no ha aconseguit assolir el resultat d'excel·lència que, a priori, havia d'haver assolit el reputat especialista francès Marc Minkowski.

Hi ha qui diu que costa força d'entendre el projecte de la trilogia Mozart & Da Ponte que es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Escoltada la primera de les tres òperes, l'extraordinària i frenètica Le nozze di Figaro (1786), sembla com si el projecte funciona millor sobre el paper que no en un escenari com el del Gran Teatre del Liceu. Producció concebuda per al preciós teatre històric suec del Drottningholms Slottsteater, ha acabat passant que l'escenografia per a una sala de 400 localitats no és el mateix que per a un teatre de 2.300 com és el colosseu líric de les Rambles. Si el Liceu no és l'esmentat teatre suec, tampoc l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és una orquestra historicista.

Sota la direcció de Marc Minkowski, aquesta assoleix moments de gran brillantor amb l'assoliment d'un so orquestral ajustat i respectuós estilísticament, però també lluny de l'excel·lència dels conjunts historicistes com ara Les Musiciens du Louvre del mateix Minkowski o la mateixa orquestra del teatre de Drottingholm. Ens atrevim a dir que, possiblement, la preparació de les tres òperes ha estat una empresa excessivament gran per a una orquestra que, com és sabut, no és una orquestra especialitzada en la música del segle XVIII. Tot i això, no ens podem estar d'esmentar moments orquestrals trepidants com ara els Finale del quart i segon acte o la intel·ligència i imaginació en l'acompanyament d'algunes àries. Amb l'elecció d'un tempi propers, en alguns moments, al frenetisme, aquesta elecció ha dificultat assolir allò que especialistes com Pere-Albert Balcells no dubten en indicar com una de les grans aportacions de la genial òpera mozartiana: l'estudi profund de la psique humana. Així, tot ha acabat afectat per una superficialitat que no s'ajusta per a una música que sempre intenta interpretar el contingut del drama.

Tampoc ha ajudat excessivament el repartiment que hem pogut escoltar. Acostumats a com Minkowski ha donat a conèixer, a través dels seus projectes, a importants figures vocals en els moments inicials de la seva carrera, no ha estat el cas d'un cast que, a vegades, ens ha semblat més proper al d'uns actors que cantaven, que no pas a uns cantants a qui se'ls requereix posar-se la granota de treball a nivell actoral i escènic. Potser és això el que explica com el millor, musicalment, hagi estat la interpretació dels recitatius secs on hi ha contribuït el magnífic i dinàmic treball de la forte pianista Maria Shabashova. Però no és menys cert que el conjunt ha quedat força ofuscat per un nivell que no s'ajustava per a un teatre del Liceu. Malgrat que a l'articulista li va agradar el ritme teatral i mostrar com Mozart assoleix un pas endavant en forma d'aprofundiment respecte a la comèdia homònima de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais (1732-1799), estrenada a la Comédie-Française el 27 d'abril de 1784, tot plegat va assolir una sensació final de clar projecte fallit de programació. Malgrat comprendre perfectament els criteris de la direcció artística en l'elecció de Marc Minkowski, un director que tornarem a trobar a la pròxima temporada liceista dirigint la Manon (1882) de Massenet, el conjunt del projecte, vist aquest primer títol, deixa força indiferent.

Quan un pensa que el millor solista ha estat el gairebé personatge secundari de Barbarina interpretat per Mercedes Gancedo, significa que alguna cosa no ha acabat de funcionar. El baríton Robert Gleadow ha encarnat allò escrit anteriorment com era la convicció d'estar veient a un actor que cantava amb una línia de cant i una contribució interpretativa més que discreta. No gaire millor han anat les coses en la resta de personatges masculins: Thomas Dollé (Comte d'Almaviva), Norman Patzke (Antonio/Bartolo) i, especialment, Paco García (Don Curzio) que sembla incomprensible que estigués cantant al Liceu. Força millor en els rols femenins, cal destacar la Susana d'Arianna Venditelli i el Cherubino de Lea Desandre.

 

En resum, i en espera d'escoltar pròximament Don Giovanni i Così fan tutte, un projecte que, sorprenentment, ens ha deixat força indiferents...

Oriol Pérez Treviño
Nació Digital