Cerca de crítiques

Enquesta

En l'òrbita de Joan Magrané

6/4/2022 |

 

Programa: OBC amb Ilan Volkov

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

http://www.revistamusical.cat/critica/en-lorbita-de-joan-magrane/

TEMPORADA OBC. María Hinojosa, soprano. Ensemble O Vos Omnes. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ilan Volkov, director musical. I. Stravinsky: “Divertimento” del ballet Le baiser de la fée (El petó de la fada); J. Magrané: Abglanz (estrena); J. Brahms: Simfonia núm. 4, en Mi menor, op. 98. L’AUDITORI. 1 D’ABRIL DE 2022.

Ilan Volkov tornava a visitar l’OBC com a director convidat i va corroborar que és una garantia en la concertació, gràcies a la pulcritud expositiva i la naturalitat amb què va plantejar la suite El petó de la fada de Stravinsky. El sentit del color (diàlegs de fustes, del clarinet amb l’arpa) i els contrastos estilístics s’avenien a una concepció de romanticisme temperat en aquesta aportació hereva de Txaikovski en citacions, orquestració i perfil melòdic i fantasia general, pertanyent al període neoclàssic de Stravinsky composta en homenatge al 35è aniversari de la mort del compositor rus.

A la segona part, el rendiment va ser igualment resolutiu amb una Simfonia núm. 4 de Brahms un pèl tova al primer moviment, excepte en dinàmiques i construcció per seccions marcadament majors a favor del dramatisme a la reexposició del primer moviment. Potser més líric que misteriós al tema principal, aquest fet no va ser cap símptoma determinant de l’enfocament de l’obra, que va convèncer tant en el conjunt com en el detall: des de la desimboltura de les trompes en la crida a manera de serenata pseudoalpina a l’inici de l’“Andante moderato”, en un moviment ben entreteixit amb serenitat i noblesa en el contrapunt tímbric; fins a l’equilibri entre fermesa estructural i contrasts de registres expressius al grandiós darrer moviment –on també va destacar el soliloqui de la flauta–; passant per les suggestives amalgames tímbriques de l’“Scherzo”, presentat amb vigor i mesuradament eufòric.

Entre ambdues obres, Volkov també demostrar la seva professionalitat amb una lectura estudiada d’Abglanz, estrena mundial de Joan Magrané (1988), compositor que, juntament amb Bernat Vivancos, comparteix residència artística a la temporada de L’Auditori. A partir d’un text de Goethe, l’obra és ambiciosa i el referma com una de les figures clau de l’ecosistema català, on, recordem-ho, és una figura de pes en quasi tots els camps possibles: com a gestor, compositor, jurat en premis i concursos, conferenciant, autor de llibres…

Amb l’ofici i estètica que caracteritza Magrané, Abglanz, per a soprano solista, cor i orquestra, cerca la fluència discursiva des de l’inici al registre greu instrumental. A partir d’allà genera unes expectatives que discorren cap a un desenvolupament en què l’orquestra assoleix una espacialitat estable, com si d’una sonoritat en pedal però fluctuant es tractés, en un joc ben dissimulat i hàbil en la texturació i la cohesió tímbrica. El compositor proposa una lectura contemporània d’uns texts romàntics elaborant una relació text-música on s’intueix l’herència de girs madrigalistes –tan estudiats i presents en la seva obra–, però des d’un distanciament i una abstracció generada a partir d’una música que progressa amb organicitat, sense impressió de narrativitat i basant-se –si l’oïda no enganya– en efectes concrets com ara sons velats, retards harmònics, embellidores dissonàncies i determinades intensificacions dinàmiques propiciades tant pel joc de volums com de la superposició de veus. En aquests darrers aspectes, tot i no presentar una sonoritat que fregués la saturació, es va emfasitzar una falta de compensació dels balanços, que es percebien excessius per l’escriptura de la soprano. Una escriptura, assumida per María Hinojosa, amb poca volada lírica i un tractament massa instrumental en l’exposició del text, que també quedava constrenyida perquè l’oïda se sentia majorment atreta per allò que s’esdevenia en l’orquestra. Per exemple, en diversos desplaçaments de la tensió cap al registre agut i amb una presència excessiva de l’oboè i la seva sonoritat penetrant.

La funció del cor, que va cantar amb mascareta, es podria assimilar a una mena de lletania en resposta a la “Cançó de Suleika”, que juga amb una densa escriptura polifònica i passatges escrits per a vuit veus –difícilment discernibles en una primera audició– que l’Ensemble O Vos Omnes va defensar amb la mateixa convicció i qualitat artística amb què va actuar la setmana passada. Si el treball i, en conseqüència, el rendiment no afluixen, aquest cor podrà ocupar el buit que la imminent desaparició del Lieder Càmera deixa en programacions com la de l’OBC i programes simfonicocorals com el present, que, a més, va ser enregistrat audiovisualment i per a la qual cosa es van habilitar unes pantalles acústiques als laterals de l’escenari. 

Albert Ferrer i Flamarich
Revista Musical Catalana