Cerca de crítiques

Enquesta

Per fi la música

4/4/2022 |

 

Programa: Currentzis amb l'SWR

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/per-fi-la-musica-245549

Currentzis presenta un programa per a la reconciliació al capdavant de l’orquestra de l’SWR.

El polifacètic director Teodor Currentzis polaritza opinions, sovint en el cap de la mateixa persona! Versàtil i inquiet, s’ha enfrontat en el curs d’una carrera fulgurant a partitures barroques, òpera de totes les èpoques, compositors russos (d’origen grec, és rus d’adopció), música contemporània, Mozart, Beethoven o Mahler, ha fundat una orquestra i un cor, ha assumit la direcció musical del teatre de Perm i se l’han disputat ensembles i festivals de primera categoria. D’altra banda, ha cultivat una potent imatge entre glamurosa i rebel, s’ha deixat fotografiar per revistes de moda i s’ha creat una aura d’artista excèntric, misteriós i un punt messiànic. La seva fama d’enfant terrible, la seva actitud escènica mig d’estrella del rock, el seu propòsit de desafiar les expectatives del públic i la seva tendència a qüestionar el mateix ritual d’assistir a un concert de clàssica provoca fascinació, rebuig i intriga a parts iguals. Tot plegat, sumat a una orquestra de prou prestigi com la SWR d’Stuttgart i un repertori interessant (Shchetynsky, Widmann i Xostakóvitx, efectivament, un compositor ucraïnès, un rus i un alemany) va fer que al concert del passat 29 de març a l’Auditori de Barcelona es visqués l’ambient de les grans ocasions i un públic nodrit emplenés la sala com poques vegades es veu.

El director, tanmateix, es va presentar amb un posat discret i sobri que va contrastar enormement amb la modernitat de la primera peça, Glossolàlia per a orquestra (1989), de Shchetynsky, on va semblar que el seu paper era anar endreçant el caos proposat durant la primera part per arribar, amb un tempo viu, a un gran esclat. Amb gestos grandiloqüents, va dibuixar amb habilitat la superposició de diferents textures sonores i va aconseguir un so transparent on els instruments rebien pràcticament tractament de solistes molt ben equilibrats. Amb un gran pes de la percussió, Currentzis va oferir una lectura tensionada on els músics van posar al límit les possibilitats expressives dels seus instruments i a la qual només es pot lamentar certs moments d’estridència.

El Concert per a viola i orquestra (2015), del programadíssim Jörg Widmann, va comptar amb la participació com a solista d’un implicat Antoine Tamestit, que es va prestar a una interpretació semiteatralitzada durant la qual va anar interactuant amb l’orquestra en un diàleg orgànic mentre semblava anar buscant el seu lloc dins un complex ecosistema, en un inici hostil i en el qual al final va aconseguir integrar-se i trobar la seva pròpia veu. La SWR va emetre un so càlid mentre el solista, saltironant entre els instrumentistes com un follet del bosc, s’hi enfrontava picant la viola amb les mans o rascant les cordes amb un so més estripat. Després que els metalls li plantessin cara amb algun cop de geni i els contrabaixos es mostressin indiferents a les seves provocacions sonores com si d’enormes elefants es tractés, l’aparent anarquia de la jungla sonora va donar pas al liricisme amb algun toc oriental i finalment va regnar l’harmonia. El tour de force de Tamestit i la seva arriscada interpretació van ser premiats amb ovacions enceses, que el violista va agrair amb un encore: una cançó de bressol ucraïnesa amb la qual va apel·lar a la concòrdia i a l’art com a vehicle per assolir-la.

Després de la pausa, el plat fort de la nit: la Cinquena Simfonia de Xostakòvitx, el significat de la qual encara no s’ha aclarit: va ser la seva manera de fer-se perdonar per Stalin per haver compost l’escandalosa Lady Macbeth de Msensk? Va ser una burla al dictador? Currentzis, definitivament lluny de la provocació estèril, va optar per exacerbar magistralment els passatges satírics amb què el compositor va ridiculitzar les marxes militars fins a fer-los deliciosament grotescos, però d’altra banda va demostrar maduresa amb les delicades línies melòdiques, els elegants crescendi i un so compacte però no aclaparador. Després d’un primer moviment molt moderat, va imprimir nervi i marcialitat en un contundent segon, on els cellos van jugar un paper decisiu. Els contrastos es van anar succeint: l’orquestra aparentava tocar en un superficial ball cortesà per després llençar-se a una caricatura de la música militar; en un moment es mostrava optimista per tornar-se evocadora i elegíaca al següent; els tempi àgils donaven pas a tutti vigorosos, tot plegat amb una flexibilitat i una precisió pròpia de les grans orquestres sota una batuta que clarament no deixa ser a l’atzar. D’entre els músics, tots ells de molt bon nivell, van destacar alguns solistes, com la flauta, l’oboè i la totalitat dels percussionistes, amb algun moment brillant també pel fagot. La propina, un moment preciós i espiritual, va ser Jesu bleibet meine Freude (Bach) amb part de l’orquestra reconvertit en cor.

Currentzis és un músic amb veu pròpia i un discurs molt ben pensat que ha utilitzat la polèmica i la seva imatge trencadora per a fer realitat projectes molt personals i, a més, omplir les sales. El seu hiperlideratge ha perjudicat o adulterat la percepció real de la seva feina? No falta qui confessi la irritació que li provoquen els gestos ampul·losos, l’artificiositat de la seva presència escènica, els cops de peu per marcar el ritme, el punt d’altivesa… El director que es va presentar dimarts a Barcelona recordava vagament aquell personatge però no va interferir en la música. Per fi, vam poder deixar de mirar Currentzis per escoltar el que ha de dir. La maduresa de la cinquantena sembla haver calmat la tendència a destacar d’un músic que aporta una visió fresca i revolucionària, per bé que no tant com la seva actitud semblava voler-nos “vendre”. Hem perdut un ego, hem guanyat un director. 

Meritxell Tena
Núvol