Cerca de crítiques

Enquesta

Veni, vidi, vici

14/3/2022 |

 

Programa: Forma Antiqva

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/veni-vidi-vici-241215

Forma Antiqva presenta un notable Giulio Cesare al Palau de la Música.

L’òpera Giulio Cesare (1724) va ser el més gran èxit de Händel al front de la Royal Academy of Music, una companyia que il·luminaria l’estancada escena londinenca durant més d’una dècada amb les millors veus del moment, cercades al continent pel propi compositor. A més a més, Händel oferí durant aquesta època algunes de les seves més grans partitures: al Cesare li seguirien la temporada següent Tamerlano i Rodelinda. L’estima del públic per l’òpera que ens ocupa obligà a la companyia a reposar-la en tres ocasions més (1725, 1730 i 1732), quelcom inèdit a l’època.

Malauradament, aquella etapa gloriosa en la biografia händeliana arribà a la seva fi amb el sorgiment d’una companyia rival, l’Òpera de la Noblesa, que aconseguí captar el cantant més preuat del moment, el castrat Farinelli.

Amb Giulio Cesare ens trobem amb una obra perfectament acabada, a la que Händel hi destinà un període temps inusualment llarg, podent madurar amb tranquil·litat el llibret proporcionat per Nicola Haym. Gran part de l’èxit de l’obra recau precisament en els versos d’aquest curiós llibretista, gran amic del compositor, a més a més de violoncel·lista destacat a la pròpia orquestra del teatre. Haym crea unes situacions dinàmiques, que fugen de les encotillades tipologies barroques, a més a més d’alguns tocs humorístics que alleugereixen la gegantina duració de l’obra (al voltant de les quatre hores).

El Palau de la Música va tenir la feliç idea de programar tan extraordinari títol en versió de concert dins el seu nou cicle Palau Òpera el passat 10 de març. El conjunt instrumental triat per a l’ocasió va ser Forma Antiqva, una formació de nombre variable fundada pels germans Daniel, Pablo i Aaron Zapico, essent aquest darrer també el director. Malgrat la seva notable interpretació de tan extensa partitura, l’orquestra no ens semblà al nivell dels grans conjunts barrocs internacionals que ens visiten cada temporada. L’afinació no va ser del tot precisa, especialment al començament de la segona part, i el so poc empastat en les cordes. Sobresortiren però grans interpretacions en els vents, especialment a la complicada particel·la de la trompa solista a la coneguda “Va tacito”.

Davant d’aquest conjunt de nombre variable, potser el seu principal handicap a l’hora d’afrontar grans obres del repertori barroc, ens meravellà la direcció d’Aaron Zapico, que aconseguí treure el millor dels músics que tenia al davant. La seva direcció sempre va ser imaginativa, fantasiosa, contrastada, impetuosa, amb personalitat… tot allò que esperem d’una interpretació barroca en l’actualitat. La llarga vetllada (entrarem a la sala a les 7 de la tarda i gairebé sortirem quatre hores després) en cap moment caigué en el tedi i l’avorriment d’altres batutes monòtones. Bravo!

Un altre encert del concert va ser el poder comptar amb veus dotades, robustes i amb projecció per donar cos a les virtuosístiques àries creades per Händel. És amb aquestes tipologies vocals que realment llueix la seva música.

El protagonista romà estigué encarnat pel contratenor Christopher Lowrey. La seva veu potser no té l’encant tímbric d’altres companys de corda, però la seva interpretació fou excel·lent en tot moment. Una perfecta coloratura i un registre ampli sense canvis sobtats foren les seves millors armes per anar construint un personatge perfectament delimitat, amb especial cura a l’expressió del text (“Va tacito”), competint en virtuosisme amb els instruments solistes (“Se in fiorito”) i meravellant finalment el públic amb la seva somiadora interpretació de “Aure, deh, per pietà”.

l seu costat, amb aquesta interpretació tan plena de matisos, la Cleopatra de Carolyn Sampson ens arribà massa plana i freda, un punt naïf, per un personatge tan polifacètic com la reina egípcia imaginada per Haym i Händel. La seva veu no seduí a “V’adoro, pupille” ni adquirí els colors foscos del patetisme de “Se pietà”. Potser on més destacà fou a les àries més virtuosístiques, com a l’espurnejant “Da tempeste”.

La soferta Cornelia estigué magníficament cantada per la contralt Hilary Summers. És un autèntic plaer les poques vegades que podem escoltar als nostres escenaris les tonalitats carnoses i fosques de contralts verdaderes. Encara al record tenim tots la veu inabastable de la gran d’Ewa Podles en el mateix paper al Liceu. Les qualitats de la Summers també són importants tant en color com en extensió i projecció. Però la seva expressió és més pètria, de bust romà, malgrat que impressiona des del mateix moment en que obre la boca.

Maite Beaumont creà un Sesto totalment consistent, tant en la part vocal com expressiva. Ja ens sorprengué la seva encarnació al Liceu la temporada 2003/4, però ara, després d’alguns anys, el nivell encara és superior. Totes les seves intervencions foren d’una excel·lència sense fissures, amb una especial cura en transmetre tots els matisos requerits per l’impulsiu personatge. Brava!

Intranscendent la veu del contratenor Konstantin Derri donant vida al sibil·lí Tolomeu, un rei egipci que quedà encara més enfosquit al costat d’un magnífic Achilla, cantat pel baríton José Antonio López. Poques vegades hem escoltat els escassos personatges händelians per veus greus interpretats amb aquest domini de la coloratura, el fraseig i una dicció tan nítida. Un nom a seguir, i no només en repertori barroc…

La partitura s’interpretà, com és habitual degut a la seva extensa llargària, amb alguns talls d’àries i personatges. Eliminada la part de Nireno, el servent de Cleopatra, l’inici del segon acte patí una severa modificació en perdre la simfonia introductòria de l’ària “V’adoro, pupille”. És un moment de gran originalitat (no recordem un altre exemple en tota l’òpera barroca) en què un grup instrumental d’una desena de músics en escena es reparteix l’acompanyament instrumental amb l’orquestra del fossat, creant un ambient sonor totalment seductor per a l’entrada de la bella reina egípcia. Tot plegat se substituí amb una pobra improvisació a la tiorba.

Una altra estranyesa arribà amb el mal costum de fer només una pausa en les òperes barroques, ajuntant actes i parant a voluntat. En aquest cas es decidí fer la mitja part després de la fugida de Cèsar a l’acte segon. La reacció immediata de Cleopatra quedà inexplicablement en suspens fins després del descans, sonant freda i desconnectada de la trama. 

Dani Cortés Gil
Núvol