13/3/2022 |
Programa: Denis Kozhukhin
Lloc i dia: Auditori de Barcelona
https://www.nuvol.com/musica/classica/kozhukhin-interpret-suprem-de-rakhmaninov-241161
L’OBC va programar un Festival Rakhmàninov en dues setmanes consecutives que van incloure els quatre concerts per a piano.
La temporada de l’OBC a l’Auditori ha decidit, encertadament, apostar per les integrals. En un total de sis sessions en els caps de setmana del 4 i l’11 de març es va programar un Festival Rakhmàninov en dues parts amb programes diferents que permetessin incloure els quatre concerts per a piano. El solista havia de ser per força un pianista superdotat, tal com va demostrar que ho és el rus Denis Kozhukhin, en quatre interpretacions magistrals. La primera part del festival, els dies 4, 5 i 6, va comptar amb la batuta de Matthias Pintscher.
Divendres 4 i dissabte 5 es va interpretar el mateix programa, que incloïa la Rapsòdia espanyola de Ravel, i les Danses simfòniques i el Concert per a piano núm. 2, de Rakhmàninov. Diumenge 6 es va interpretar el Concert núm. 4 del compositor rus. És indubtable el tour de force que va fer Denis Kozhukhin, un pianista jove i carregat d’energia i de força, però també de sensibilitat i de delicadesa. Interpretar magníficament els quatre concerts d’un dels compositors més enrevessats i exigents de la literatura pianística és una fita a l’abast de pocs.
Rakhmàninov, com d’altres compositors russos, va patir en pròpia pell els estralls de la revolució bolxevic de 1917. Aquest mateix any, aprofitant una gira de concerts que havia de fer a Suècia, va marxar des d’allà cap als Estats Units, on es va instal·lar definitivament. Mai més no va tornar a trepitjar el seu país. Tenint en compte que va morir el 1943, hem de concloure que l’etapa americana va ser molt poc fèrtil en comparació amb la russa. Tot amb tot, una de les obres més valuoses de la seva producció, i que pertany a l’etapa americana, és el Concert per a piano núm. 4, escrit el 1926 i revisat el 1941. Mentre que els tres primers concerts s’emmarquen en l’estil postromàntic i estan fortament imbuïts del melodisme rus, el quart respira un aire diferent, més contemporani, amb melodies trencades i picades d’ullet al jazz. El quart concert és l’únic escrit en el llenguatge del segle xx.
Matthias Pintscher, a més de director, és un compositor prolífic i el director de l’Ensemble Intercontemporain, el conjunt líder de música contemporània fundat per Pierre Boulez. La música de Ravel es caracteritza pel colorisme i els matisos infinits, com una pintura impressionista de caràcter oníric. Pintscher no va ser capaç de donar prou definició al conjunt orquestral per remarcar els matisos de la Rapsòdia espanyola del compositor francès. El preludi a la nit, de caràcter misteriós, va sonar més aviat fred, mancat d’energia, i en la Malagueña i la Feria va faltar definició a les melodies, que no van sonar prou nítides. Va ser una interpretació més aviat plana on no va aflorar la sensualitat raveliana.
Ravel va ser l’únic compositor no rus del Festival Rakhmàninov. Si en la segona part del festival vam sentir Prokofiev i Xostakóvitx, a la primera s’hi podria haver afegit Stravinsky en comptes de Ravel, per fer el programa més homogeni. Les Danses simfòniques, op. 45, són la penúltima obra que Rakhmàninov va escriure, i l’última per a orquestra. Compostes el 1940, amarades del seu enyor per Rússia, estan escrites en un llenguatge similar al del quart concert, allunyat del postromanticisme i proper a la música de contemporanis com Prokofiev o Stravinsky. Matthias Pintscher va fer sonar els colors i matisos d’una obra que probablement es va escriure per ser coreografiada. El vent fusta va sonar amb molt bona integració i harmonia en la part central de la primera dansa, plena de lirisme, en què hi ha un diàleg constant entre les melodies de cada part orquestral, incloent-hi el piano.
Denis Kozhukhin és, indubtablement, una força de la naturalesa, o un pianista totterreny. Rakhmàninov és un dels compositors més exigents per al piano; se n’ha dit que escrivia obres a la mida de les seves mans, i que sovint sembla que el pianista hagi de tenir més de deu dits per interpretar-les. Com d’altres compositors russos, Rakhmàninov és un doll de força i de passió, i Kozhukhin va interpretar-ne el segon concert, el més popular dels quatre, amb la força requerida, però sense deixar de banda en cap moment la delicadesa. No és un virtuós que toca molt fort, sinó un intèrpret ple de sensibilitat que fa música sentint-la des de dins i transmetent-la a l’oïdor. El seu so és brillant, expansiu i vibrant, i tot ell desprèn una energia magnètica tant en els passatges més arravatats com en els més lírics. Kozhukhin és un atleta i un orfebre alhora. Malauradament, Matthias Pintscher no va calibrar prou bé la potència orquestral, i malgrat els esforços visibles de Kozhukhin per tocar fort, massa vegades el piano va quedar eclipsat per un tutti orquestral de volum sobredimensionat.
Kozhukhin es va acomiadar de la primera sessió del Festival Rakhmàninov amb una sèrie de propines allunyades de l’exuberància del compositor rus, com són les Peces líriques de Grieg, unes miniatures delicioses que van fer palesa la versatilitat del pianista. Ens va deixar amb un cliffhanger, a l’espera d’escoltar-lo la setmana següent amb els altres dos concerts.