Cerca de crítiques

Enquesta

40 anys i tres produccions de Don Pasquale

20/2/2022 |

 

Programa: Donizetti: Don Pasquale

Lloc i dia:Teatre de La faràndula de Sabadell. Dimecres, 16-2-2022.

Donizetti: Don Pasquale

Teatre de La faràndula de Sabadell. Dimecres, 16-2-2022.

Toni Marsol (Don Pasquale), Serena Sáenz (Norina), Manel Esteve (Dottore Malatesta), Pablo Martínez (Ernesto), Lluís Vergés (Notari). Cor AAOS. OSV. Xavier Puig, director musical. Carles Ortiz i Esteve Gorina, direcció d’escena.

En el mes en què l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell celebra els seus 40 anys, l’entitat ha estrenat la producció de Don Pasquale de Donizetti amb l’èxit dels darrers temps i un repartiment equilibrat. Un títol que, recordem-ho, és la segona òpera bufa més coneguda i representada després d’ Il barbiere di Siviglia de Rossini, i que només havien muntat anteriorment els anys 1992 i 2000.

La direcció d’escena de Carles Ortiz i el seu assistent Esteve Gorina evita la sensació de repetició vers l’òpera rossiniana amb què la FOC va obrir aquesta; i amb la que comparteix alguns clixés en el perfil dels personatges, o les ambientacions en interiors domèstics i urbans. Entre els encerts cal destacar la translació cap als anys 20; la serenata “Com’è gentil” de l’acte tercer cantada fora d’escena en un efecte de llunyania seductor a l’oïda -no tant per a la vista-; l’efecte protocinematogràfic del moviment escènic durant l’obertura; el context d’una plaça de poble per l’acte primer; i l’assimilació d’aquest al gènere del musical sense que la literalitat del text ni el meta text es veiessin compromesos. La broma fàcil, és clar, feia pensar en un “Don Pasquala la land”. Reforçat per l’ús funcional i efectiu de l’escenografia de Jordi Galobart i la il·luminació de Nani Valls, tot plegat vestia una acció teatral que realment s’anima amb l’arribada de Sofronia. No obstant, es va enyorar un ambient més fosc i discret per a l’ scene d’Ernesto (“Povero Ernesto”), que Pablo Martínez va afrontar confirmant el que li assenyalàvem com a comte d’Almaviva: les línies melòdiques alleugerides d’ornamentacions, més spianades, li resulten més còmodes en la recerca d’un sentimentalisme modelat, noble de fraseig ample i cisellat per inflexions dinàmiques (“Sogno e soave e casto”), tot i l’ emissió nasal d’algunes notes agudes i en forte. 

Serena Saenz debutava com a Norina asseverant que es una de lírico-lleugera a l’alça,  de timbre grat, mal·leable, dúctil en el registre agut i en la coloratura que desprèn atreviment, frescor; fins i tot en l’afegit de sobreaguts amb què va coronar una prestació satisfactòria i decidida, encara que poc insinuant a la cavatina de sortida. D’altra banda, com moltes òperes del gènere, aquesta comèdia d’embolics -en realitat, comèdia sentimental, a partir d’una broma cruel- ja no ens resulta hilarant avui dia. Però sí ens fa somriure gràcies als gags i les taules escèniques de cantants com Manel Esteve (Dottore Malatesta) i Toni Marsol (Don Pasquale), merescudament aplaudits al duo “Cheti, cheti immantinenti” pel seu deix actoral, el domini del parlato i el cant sillabato. Si el primer va defensar el rol sense complicacions de tessitura; el segon, molt ben caracteritzat pel maquillatge, va cantar sempre ben timbrat, sense exageracions ni vulgaritat i respectant la versatilitat del cant. Un èmfasi en moments de ràbia i en els de melancolia generarien major empatia amb el seu personatge.

Per últim i amb la mascareta posada la bona actuació del cor va veure’s secundada per la direcció de Xavier Puig, que va proposar de dinàmiques contingudes i detalls rítmics ben definits. Entre ells, el de la masurca al tema de Norina i el sensual ritardando abans de la reaparició d’aquest tema a la reexposició de l’obertura. No obstant, alguns tempi massa febrils manllevaven l’efecte i espai a la teatralitat. Particularment, des de l’entrada del poc histriònic notari i la befa a l’estament de l’advocacia.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell