Cerca de crítiques

Enquesta

L'hivern més fred amb segell femení

26/12/2021 |

 

Programa: OBC amb Anja Bihlmaier

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/lhivern-mes-fred-amb-segell-femeni-226609

La temporada de l’OBC va tenir Anja Bihlmaier com a directora convidada, amb un programa dedicat a compositors escandinaus

El darrer concert de l’any de la temporada de l’OBC a l’Auditori, el cap de setmana del 18 de desembre, va tenir un clar protagonisme femení. D’una banda, vam poder veure una gran directora com Anja Bihlmaier, amb gest ferm i clar, abordant un programa que va començar amb una obra d’Andrea Tarrodi, compositora sueca de quaranta anys que ja té una carrera important que l’avala. El concert, totalment escandinau, va incloure obres de Carl Nielsen i Jean Sibelius. Sens dubte, l’OBC ha agafat una embranzida cap a la millora ben palpable.

Anja Bihlmaier és una dona que podríem dir que ho té tot: bellesa, simpatia, intel·ligència, musicalitat, i a més a més, se li endevina una gran capacitat de treball, ja que va fer palesa una habilitat impressionant com a líder d’una gran orquestra, amb un gest clar, decidit i molt expressiu, que es va traduir en tres interpretacions brillants i plenes de brio, especialment la simfonia de Sibelius. Si bé malauradament encara és notícia el fet de congratular-nos de la presència de batutes femenines als concerts, potser això fa que una de tan potent com la de Bihlmaier destaqui encara més.

El concert, com hem dit abans, va ser totalment escandinau, amb compositors de Suècia, Dinamarca i Finlàndia. Andrea Tarrodi és una jove compositora d’Estocolm que ja ha escrit força música de cambra i també obres simfòniques. Liguria és una peça curta que data del 2012, escrita per encàrrec de la ràdio sueca, i estrenada per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, dirigida pel seu titular, Daniel Harding. És una descripció musical molt colorista de la costa de la Ligúria, motiu que ens pot fer pensar en Mendelssohn i la seva obertura Les Hèbrides.

De Suècia vam passar a Dinamarca amb Carl Nielsen, que no ha tingut el reconeixement internacional de Grieg o Sibelius, cosa que li va suposar una gran decepció i també una crisi personal, enmig de la qual va escriure el Concert per a clarinet, op. 57, l’any 1928, per al solista del Quintet de vent de Copenhague, Aage Oxenvad. És una obra d’estètica del segle XX, amb melodies trencades i canvis sobtats de tempo i de caràcter. Hom ha apuntat que això podria respondre al fet que Oxenvad patia trastorn bipolar, i la part del clarinet intenta reflectir-ho. El que hem de dir és que Pablo Barragán, el solista convidat per l’OBC, és un intèrpret absolutament apol·lini i de so netíssim, que potser va tocar amb massa finor els passatges més abruptes de la part solista. L’orquestra, sota la batuta de ferro de Bihlmaier, el va acompanyar amb decisió, sense eclipsar-lo en cap moment.

El moment culminant del concert, però, va ser l’obra que donava títol al programa: Sibelius 2. Anja Bihlmaier aquí va posar tota la carn a la graella i va demostrar la seva personalitat i el seu magnetisme per aconseguir que la segona simfonia de Sibelius, tocada per l’OBC, sonés meravellosament bé. És una simfonia composta el 1902, poc després de Finlàndia, el gran poema simfònic del compositor, que va servir a la causa de la independència del país, que va formar part de Rússia fins al 1917. Hi ha qui ha volgut veure un programa polític en aquesta simfonia, però Sibelius sempre ho va negar, adduint que les seves simfonies eren pura música absoluta i prou.

Al llarg de quatre moviments molt contrastats i plens de matisos, ens endinsem en un univers en si mateix, amb un llenguatge totalment clàssic i ben allunyat del Nielsen de 1928. Va semblar ben bé que s’obrís un abisme estilístic gairebé insalvable entre el concert de Nielsen i la simfonia de Sibelius.

L’OBC va mostrar un molt bon estat de forma, amb un so expansiu, brillant i compacte. Bihlmaier va fer sonar el conjunt en una unitat admirable en què totes les peces encaixaven perfectament, dibuixant les línies melòdiques de manera molt ben perfilada. El Vivacissimo va sonar ben bé com el nom indica, amb energia i brio, i també amb caliu. Ens hem de congratular que l’OBC hagi recuperat la forma que havia perdut, i que una dona de la força i l’empenta d’Anja Bihlmaier demostri el que hauria de ser una obvietat: que tant se val que la mà que agafa la batuta sigui masculina o femenina, si ho fa amb fermesa, musicalitat i decisió com ho va fer ella. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol