Cerca de crítiques

Enquesta

La JONC o com vivificar la música

3/1/2022 |

 

Programa: Jove Orquestra Nacional de Catalunya

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-jonc-o-com-vivificar-la-musica-227744

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya en col·laboració amb membres de BandArt interpreta Beethoven i Mendelssohn.

Dijous 30 de desembre va tenir lloc el concert de la JONC amb membres de BandArt, resultat de la feina feta en el tradicional encontre de Nadal. El programa va constar de dos plats forts: la Simfonia núm. 5 de Beethoven i la Simfonia núm. 3, “L’Escocesa”, de Mendelssohn. Gordan Nikolic, exconcertino de la London Symphony Orchestra i director artístic de BandArt, va ser el concertino i director de l’orquestra.

Ara que hem tombat l’any, en fa ja 29 que es va engegar el projecte de la JONC. El concert de dissabte 30 va ser una demostració de l’encert (rere encert; o digues-li èxit i digues-li també fortuna) d’aquesta iniciativa que, amb l’objectiu de formar músics d’orquestra lliures i responsables, explora camins cada cop més experimentals i, repetim, l’encerta. Es tracta d’una insòlita alineació de coneixement, iniciativa, feina ben feta i recursos que, no tan sorprenentment, actua com un imant cap a aquells altres pols que graviten a aquestes altures. Per això, Manel Valdivieso, director artístic del projecte des del 2001, va inaugurar la nit explicant “el privilegi i l’alegria” que representa per al projecte que Gordan Nikolic, qui va ser concertino de la London Symphony Orchestra durant 20 anys i va marxar-ne per explorar altres àmbits de la música, com l’ensenyament, s’unís un any més al projecte de la JONC. I a més de Gordan Nikolic, la JONC col·labora altre cop amb el conjunt que aquest dirigeix, BandArt, una orquestra fundada el 2005 amb la intenció de fer música des de la passió i la llibertat, sense jerarquies, entre amics, i entenent l’orquestra com una formació cambrística. De fet, Valdivieso va ressaltar la llibertat com un dels elements que havien treballat especialment en l’encontre: que cada músic arrisqui, que explori les pròpies intuïcions; això sí, sempre respectant les dels altres.

Un cop els músics van començar a tocar, les paraules de Valdivieso van prendre molt més sentit i fins i tot van quedar-se curtes. L’orquestra, dempeus, activa, va interpretar la cinquena simfonia de Beethoven. I poc va tenir a envejar a les orquestres professionals. L’inici va ser excel·lent. Cal destacar com ‒extraordinàriament!‒ de junta anava, fet possible gràcies a l’excepcional comunicació, atenció i concentració dels músics ‒aspectes gens circumstancials‒. Això era més que perceptible tant en la seva expressió corporal com, especialment, en la música. També va notar-se el resultat d’una feina profunda sobre els diàlegs, el fraseig i les dinàmiques.

Després de la petita pausa, va canviar tota la plantilla (excepte Nikolic i els membres de BandArt) per interpretar “L’Escocesa”, la simfonia núm. 3 de Mendelssohn. Es tracta d’una peça més complexa i que requereix una secció de corda de majors dimensions, fets que fan més complicat tocar sense director. La interpretació que van fer-ne va anar en crescendo, i va destacar-ne el caràcter i l’energia del quart moviment. En conjunt, la interpretació de totes dues obres denotava un coneixement profund i madur de les peces, fet absolutament inusual i admirable en músics tan joves. Però el més rellevant del concert va ser sens dubte l’energia, la implicació i la passió que transmetia l’orquestra i que es podia percebre tant pel sentit auditiu com visual. També en aquest aspecte Gordan Nikolic, amb la seva expressivitat, capitanejava excel·lentment el conjunt.

Aquesta sèrie de característiques que va demostrar la JONC en el concert de dissabte, i que no són tan habituals, fan que l’espectador se sorprengui descobrint una música molt més viva i rica que la que està acostumat a sentir. I és que escoltar música que és interpretada procurant desfer-se d’automatismes, fent que passi genuïnament en el moment en què es toca, manté l’espectador expectant, sempre interessat. És absolutament emocionant. I la JONC, ajudada dels membres de BandArt, dissabte 30 va aconseguir això tan excepcional.

Per això, potser faria bé el món de la música clàssica, quan examina els mals que li provoquen certes dificultats per arribar a més públic i d’atreure gent jove, de prendre de referència les qualitats i la manera de treballar i de concebre la música de projectes com la JONC, que, rotundament i en tots els sentits, funcionen. La ingent feina que s’endevina i l’actitud dels intèrprets vivifiquen la música, i això, inevitablement, resulta molt més interessant per a tothom. 

Gemma Bayod
Núvol