Cerca de crítiques

Enquesta

Sensibilitat i entranyes

10/11/2021 |

 

Programa: Lana Trotovšek i Maria Canyigueral

Lloc i dia: Teatre de Sarrià

https://www.nuvol.com/musica/classica/sensibilitat-i-entranyes-217132

Lana Trotovšek i Maria Canyigueral van interpretar les deu sonates per a violí i piano de Beethoven en tres dies consecutius (II).

La música de cambra és rica perquè dialoga, és canviant perquè està viva, és una suma de veus individuals que, per força, s’han de trobar en un punt mig. Aquesta conversa musical es teixeix de moviments que s’allunyen i s’apropen per aconseguir, finalment, una versió que no és de ningú en particular, sinó d’un conjunt que se l’ha feta seva. El cap de setmana passat, vam poder gaudir de la lectura que el duo Trotovšek – Canyigueral va fer de les deu sonates de Beethoven per a violí i piano al Teatre de Sarrià, un escenari que es va convertir en un petit univers on no només hi va haver espai per a la música, sinó també per tot allò que l’envolta.

La violinista eslovena Lana Trotovsek i la pianista gironina Maria Canyigueral van oferir una segona sessió de sonates que algunes persones del públic van qualificar de «concertants» al col·loqui final, després del concert. Potser sí que les podríem considerar dues solistes amb una orquestra invisible de fons perquè totes dues son intèrprets amb caràcter i presència; potser, però, podríem valorar-les com un sol ensemble amb una proposta sòlida i compartida, perquè fa temps que van presentar aquest repertori maratonià al Festival de Ljubjliana 2020. En qualsevol cas, va ser una vetllada que anava més enllà de la música de Beethoven: la introduïa una presentació a càrrec del periodista Joan Vives, la protagonitzava un concert format de dues parts i la clausurava, com hem comentat, un col·loqui entre les intèrprets i el públic.

Vives començava assenyalant que totes tres obres del geni de Bonn, «el primer gran romàntic», estaven escrites en La major, la «tonalitat de l’esperança». Si ens servíssim de la sinestèsia diríem que el verd té moltes tonalitats i el duo en va saber escollir bé els matisos perquè construïen un recorregut que aportava sensació de continuïtat i evolució. Van traçar una línia que partia del caràcter juganer i atrevit propi de la joventut, passava per un moment frontissa, espai per a ombres i clarianes, i arribava a una de les seves obres més cèlebres, més madura i amb tots els colors.

D’aquesta manera, donava el tret de sortida al concert la Sonata op. 12 n.2 en La Major –el dia anterior havia sigut el torn de la número 1 i la 3– amb un «Allegro vivace» que jugava amb el diàleg de pregunta i resposta de les intèrprets, amb Trotovsek que se servia del pes de l’arc per canviar l’expressivitat i Canyigueral que a estones acompanyava i d’altres sobresortia amb delicadesa i un so amable. A l’«Andante, più tosto allegretto» vam poder apreciar un vigor contingut en els passatges més ràpids i un fraseig que destacava per part de totes dues: el piano recollia els finals sense pressa, el violí estirava les frases melosament. A l’«Allegro piacevole» van tornar el joc en les dinàmiques, encomanant-se l’entusiasme per la música fins al final.

La Sonata n.6, op.30 n.1 en La Major va ser escrita entre el 1801 i el 1802, quan Beethoven tenia poc més de 30 anys i començava a quedar-se sord. Joan Vives explicava com es tracta d’«una obra frontissa, que no s’acostuma a tocar gaire»; sort que la vam poder escoltar, doncs, perquè aquest va ser un dels moments més sensibles de la nit. Ja amb l’«Allegro» vam poder entendre que deixàvem enrere el caràcter més divertit de la primera i donàvem pas a un compositor més fosc que, de totes maneres, encara deixava espai a la llum. Trotovsek va optar per atorgar una textura del so amb molt aire per a l’«Adagio molto espressivo», fet que desdibuixava la intensitat, però sí que van ser encertades les petites esperes, just abans de caure al terra, que començaven les cordes i imitaven les tecles. L’«Allegretto con variazioni» és un moviment molt més positiu, però segueix havent-hi un punt de (mal)caràcter que va creixent; aquí va ser quan vam poder apreciar el virtuosisme del piano.

Vam arribar, finalment, a la Kreutzer, la Sonata op.47 n.9 en La Major, de «sonoritat heroica i pathos dramàtic», on vam vibrar amb la rauxa de Beethoven que ja intuíem a les variacions. Van clausurar el concert uns passatges d’aguts brillants i punxeguts al violí, de vegades melancòlic, d’altres efervescent, i uns tempos elàstics i elegants al piano, florit i cuidat, però també estripat i amb la fortalesa pròpia de les entranyes. El final de festa només ens podia recordar la importància de donar i rebre: per part de les intèrprets dalt de l’escenari, entre elles, però també per part del públic des de les butaques, que van aplaudir generosos i molts d’ells convençuts, de ben segur, que voldrien tornar a la sessió de l’endemà per clausurar, així, l’experiència beethoveniana. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol