Cerca de crítiques

Enquesta

Auditori de Girona: esplendor i humilitat

10/11/2021 |

 

Programa: Serguéi i Lusine Khachatryan

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.nuvol.com/musica/classica/auditori-de-girona-esplendor-i-humilitat-217025

El violinista armeni Serguéi Khachatryan, acompanyat de la seva germana Lusine al piano, va patentar un recital ple de classe però sense esperpents.

Capvespre del diumenge, 7 de novembre, i els melòmans de Girona s’abalançaven cap al seu estimat Auditori, al final del Parc de la Devesa, on també se celebraven les últimes hores de les multitudinàries Fires de Sant Narcís. L’expectació era gran, per escoltar per primera vegada a la ciutat els germans Lusine i Serguéi Khachatryan, un cognom que ja exhala musicalitat. El segell d’Ibercamera és una garantia en si mateix i el programa era diversificat, plantejant un viatge de 200 anys amb protagonistes de diferents latituds europees. A més, estava ordenat cronològicament, cosa que sempre afavoreix la intel·ligibilitat per part dels públics generalistes.

Sérguei va entrar tot sol a l’escenari, per assestar la Xacona (de la Partita nº 2 en re menor) de Bach, datada de 1720. Va requerir uns breus moments per concentrar-se abans de començar, metòdic i laboriós. El vam veure segur, però també sobri i reservat, procurant sempre donar èmfasi a la brillantor i la dignificació de cada nota del pentagrama, enlloc d’incórrer en exaltacions rítmiques. Les pujades d’intensitat del final segur que van posar els pels de punta (allò que també es diu el ‘sentiment del sublim’) a molts dels espectadors. Perquè el virtuosisme no ha de ser explosiu, pot perfectament ser i sonar així – contingut, reverent i humil.

Ja en companyia de la germana, van transitar un segle cap a Viena, per oferir la Sonata en la major (D 574), que Schubert va finalitzar el 1817. Es tracta d’una obra que respira la benevolència de la mitja estació, amb reeixits jocs duals entre els instruments. Els Khachatryan van impulsar una interpretació finíssima, al llarg de la qual també es van anar alliberant expressivament a poc i poc. Sérguei, en particular, impressionava per la precisió i rapidesa del seu punteig, com si el violí fos una extensió, plenament integrada, del seu propi cos.

Seguidament vam poder gaudir d’una pausa, que es va allargar més del compte, ja que a fora, a pocs centenars de metres, es portaven a terme els focs artificials de comiat de les Fires gironines d’enguany. Les reaccions van ser desiguals, amb alguns sectors del públic queixant-se de la “intromissió”, mentre que altres aprofitaven per contemplar l’espectacle visual mitjançant les grans vidrieres del foyer.

Per la segona part, Lusine i Sérguei proposaven delectar-nos amb dues sonates en tonalitats menors concloses ambdues el 1917, any de grans convulsions. La primera va ser la de Debussy (L148, en sol menor), marcada pels suaus contrastos lírics entre les cadències més ondulants, quasi marítimes, del teclat, mentre el violí es perfilava més eòlic i sibil·lí. La segona, més dramàtica, era la de Respighi (P110, en si menor) – de totes, aquella en què la pulsació pianística resultava més vibrant, deixant, no obstant, el cordòfon brillar en els solos, incisius i flamejants.

Amb el públic assossegat, es notava com els dos germans es troben còmodes a l’amplitud dels grans escenaris i es permetien emportar emocionalment per la pròpia musicalitat que destil·laven – sense mai caure, però, en histrionismes. El violinista, en particular, es pressentia cada vegada més abduït, com si estigués ell abnegadament al servei del violí, enlloc de fent-lo servir: l’instrument despuntava així, a vista i oïda desarmades, en tot el seu esplendor.

Els bisos van ser, aleshores, ja com un etern retorn: un opus de Pablo Sarasate, savi homenatge al gran violinista de Pamplona i, per rematar, novament Sérguei en solitari, amb la Sonata nº3 del való Eugène Yasaÿe, que està dedicada al romanès Georges Enescu. Amb la reivindicació de tots aquests genis de l’instrument quedava clar on el jove prodigi armeni es vol situar amb el seu talent capaç de suspendre respiracions: al bell mig de la tradició europea. I la veritat és que posseeix la tessitura, tant artística, com moral, per reclamar la pertinença. Merescuts, van ser, per tant, els “bravi” i els aplaudiments dempeus. 

Alexandre Nunes de Oliveira
Núvol