Cerca de crítiques

Enquesta

Mestre

6/11/2021 |

 

Programa: Christopher Maltman

Lloc i dia: Life Victoria

https://www.nuvol.com/musica/classica/mestre-216005
Christopher Maltman torna al LifeVictoria acompanyat d’Audrey Saint-Gil amb un programa dedicat al viatge

Tot i que cada cop hi ha més intèrprets especialitzats, el lied atreu a molts cantants d’òpera que hi fan incursions o bé compaginen les dues activitats amb més o menys encert, segons el cas. Així, un festival com el LifeVictoria ofereix l’oportunitat de descobrir nous talents però també de gaudir de noms rutilants amb el privilegi de la distància curta (on, per cert, no es pot amagar res). Ha estat el cas del recital del 3 de novembre, on hem pogut gaudir en família d’un dels Don Giovannis de referència de la nostra generació, Christopher Maltman, que a més es presentarà d’aquí unes setmanes al Liceu com a Rigoletto. Estem davant de l’enèsim divo operístic que “prova” de fer cançó sense entendre les convencions del gènere? Res més lluny! Per dir-ho ras i curt, el baríton anglès no és només un enorme actor o un cantant de projecció generosa i dicció perfecta: és un liederista consumat, amb una sensibilitat i atenció al text fora de mida, una musicalitat innata i un coneixement profund del repertori. I un aspecte que s’aprecia molt en una sala tan íntima com el recinte modernista de Sant Pau: no pretén enlluernar el públic amb una exhibició gratuïta de volum o recursos teatrals per demostrar que pot cantar en un teatre gran. Maltman sap fer lied i és capaç de deixar el seu jo operístic a casa i centrar-se en fer lied.

L’instrument noble i avellutat de Maltman es va posar al servei d’un programa molt ben pensat, el fil conductor del qual -el viatge i l’esperança que l’amor retornarà al caminant- es va encarregar d’explicar personalment mentre destacava la seva especial vinculació al primer dels grans cicles, les Songs of travel, de Ralph Vaughan Williams. Prèviament, havia encarat amb veu profunda i acaronant les Four last songs del mateix compositor, on va impressionar l’autoritat amb què va dominar la narració i la sang freda que va demostrar aguantant els silencis sense perdre ni una engruna de tensió dramàtica. Maltman, de frasseig exquisit, és un gran storyteller i demostra una gran versatilitat i capacitat d’evocació, ara melangiosa, ara festiva. La seva principal virtut, probablement, sigui però la naturalitat de la seva emissió i la capacitat de fer les filigranes més elaborades sense que el públic percebi cap esforç aparent. En el cantant, tots els recursos tècnics semblen encaixar en el moment precís, tots el colors tenen una justificació en el text i tot plegat és servit amb una enorme passió. Tot sembla fàcil en Maltman, es percep que ha reflexionat molt en allò que farà però no en fa bandera. No li cal cap artifici ni cap escarafall, simplement canta extraordinàriament bé i diu encara millor.

La pianista acompanyant, Audrey Saint-Gil, habitual en els liederabend del baríton, va demostrar una gran coordinació amb el solista i va assolir un enorme equilibri sonor amb ell. No es va limitar, tanmateix, a passar desapercebuda i deixar brillar el protagonista sinó que va fer molt bones aportacions (no sempre mantenint-se en segon pla) amb un so ters i lluminós, agilitat i un ús savi del pedal per reproduir amb el seu instrument la riquesa de dinàmiques que va desplegar el solista.

Si el concert va començar ja amb un alt nivell, a la segona part, dedicada a Schumann, els artistes van semblar contagiar-se de l’ambient un punt més enfervorit del que sol ser habitual en els recitals de cançó (el nom pesa, al cap i a la fi!). A la notable Belsazar Maltman va semblar transfigurar-se en el sacríleg rei, mentre que a la conmovedora i un punt naturalista Die Löwenbraut feia una exhibició de canvis de color per encarnar cada personatge en una progressió dramàtica que ens va recordar que no té cap problema en fer-se sentir si cal. Aquí i en la mig tavernària mig patriòtica Die beiden Grenadiere Saint-Gil va saber estar a l’alçada tocant amb decisió i caràcter. El segon plat fort de la nit, el Liederkreis, va lluir amb moments elegíacs, un contundent Es treibt mich hin, un tumultuós Lieb’Liebchen i no pocs instants per al record, com unes impressionants mitges veus sense recórrer al falset i un ús luxós del fiato. L’encore va ser un deliciós Du bist wie eine Blume amb què Maltman i Saint-Gil van recompensar un públic entregat i dempeus.

El Life New Artists de la vetllada va estar protagonitzat per una notable Carmen Mateo, soprano de veu rica i carnal, i un gran sentit del drama. Acompanyada per una correcta Mar Compte, va oferir un programa de dones compositores (Clara Wieck Schumann i Pauline Viardot, ara que en commemorem el bicentenari del naixement) més una peça del Kaddish de Ravel. Amb una bona projecció i seguretat, va mostrar varietat de registres i se la va veure especialment còmoda en les cançons de més pes dramàtic, com Er ist gekommen im Sturm und Regen, de (l’altra) Schumann. Hauria estat desitjable una mica més d’adequació a la sala pel que fa al volum i l’enfocament més operístic d’algunes cançons, però no es pot negar que Mateo destaca i promet moltes alegries. 

Meritxell Tena
Núvol