Cerca de crítiques

Enquesta

Ariadne, més prosaica que poètica

24/9/2021 |

 

Programa: 'Ariadne auf Naxos' de Richard Strauss

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2032889-ariadne-mes-prosaica-que-poetica.html

El muntatge de Katie Mitchell no contribueix a la gran lliçó moral de l’obra.

No s’equi­voca, Josep Pons, direc­tor musi­cal de l’Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu, quan, en una entre­vista que hi ha en el pro­grama de mà de l’Ari­adne auf Naxos de Ric­hard Strauss i que acaba d’inau­gu­rar la tem­po­rada lice­ista, asse­nyala la plena vigència de la reflexió que hi ha al dar­rere d’aquest títol. En efecte, refle­xi­o­nar sobre els objec­tius de l’Art en majúscu­les, de l’habi­tual apo­de­ra­ment que en fa la bur­ge­sia i la classe diri­gent o des­xi­frar la uti­li­tat de l’òpera van molt més enllà del per­ma­nent horitzó raquític de tan sols voler ven­dre entra­des o de fer cam­pa­nyes de pro­moció que són un insult inne­ces­sari a la intel·ligència dels nos­tres joves. Implícita­ment, Ari­adne és també una cali­bra­dor magnífic per saber l’estat de salut artístic d’un tea­tre i, cer­ta­ment, després d’haver escol­tat i vist el resul­tat, cal obrir por­tes, sere­na­ment, a la reflexió. Que Pons és un gran cons­truc­tor d’orques­tres no és una opinió, és un fet. Altra cosa és que aquest per­fil s’ajusti per a un títol com el d’aquesta òpera straus­si­ana que neces­sita de màgia, fluïdesa en el dis­curs i no tan sols d’un ordre sonor que és el que vam tro­bar-nos.

Aquest suport orques­tral poc poètic va afec­tar en la coor­di­nació amb els solis­tes, on vam tro­bar-nos una esplèndida Samantha Kankey (com­po­si­tor), una Miina-Lisa Värelä (Ari­adne) amb un gran ins­tru­ment vocal i una poc més que cor­recta Zer­bi­netta d’Elena Sancho, man­cada de més enginy. Sense caure mai en els ter­renys de cap des­as­tre, sí que és veri­tat que no vam sor­tir amb la com­moció que se n’hau­ria després d’escol­tar una mos­tra més d’un com­po­si­tor que no dub­tava que les seves obres pro­ve­nien d’un estat ins­pi­rat produït per la Font de la força eterna i infi­nita. Tam­poc hi va aju­dar el pro­saic mun­tatge de Katie Mitc­hell, que fun­ci­ona però no con­tri­bu­eix a la gran lliçó moral de l’obra: asso­lir que els nos­tres pati­ments no siguin mai en va.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui