Cerca de crítiques

Enquesta

Una meravella

23/8/2021 |

 

Programa: Maria João Pires

Lloc i dia: Auditori Espai-Ter

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2017974-una-meravella.html

Cada actuació és un motiu d’alegria per festejar el seu art interpretatiu.

Quan Maria João Pires va aparèixer, dis­sabte, a l’esce­nari de l’Espai Ter per abor­dar el pri­mer dels dos con­certs en el Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla, la cali­desa dels aplau­di­ments del públic (com també devia ser en el segon) reco­nei­xia una pia­nista lle­gendària. Havent estat una nena pro­digi (amb la sort que, ho ha dit, la mare va allu­nyar-la de la vani­tat i de la com­pe­ti­ti­vi­tat) que, amb només cinc anys, va fer el pri­mer con­cert en soli­tari, la seva car­rera s’ha des­ple­gat durant pràcti­ca­ment set dècades. Després d’anun­ciar poc abans de la pandèmia que volia reti­rar-se dels esce­na­ris, cada actu­ació és un motiu d’ale­gria per fes­te­jar el seu art inter­pre­ta­tiu: una tècnica depu­rada amb una arti­cu­lació rica i mati­sada, una llu­mi­nosa clare­dat en la notació i en l’expressió, una volun­tat comu­ni­ca­tiva que, sense retòrica i arti­fi­cis, s’acorda a la idea que la música ha d’arri­bar com una emoció que punxa, una lli­ber­tat ali­ena al caprici i al divisme, una manera d’aca­bar les peces que crea l’atenció que du a escol­tar com es fa el silenci.

Pires, la gran Pires en la seva menu­desa, que li con­fe­reix un aire d’apa­rent fra­gi­li­tat, va començar amb Schu­bert, amb Impromp­tus, que va enre­gis­trar en un dels seus dis­cos més cele­brats, Le voyage mag­ni­fi­que. Inter­pre­tant la Sonata per a piano (núm. 13 en la major D 664), pot­ser la més cone­guda d’un dels seus com­po­si­tors pre­fe­rits, va expres­sar la ple­ni­tud sonora de l’alle­gro mode­rato ini­cial i de l’alle­gro final amb el seu tem­pe­ra­ment apas­si­o­nat que escau al reper­tori romàntic que sovin­teja, però també la seva deli­ca­desa en abor­dar la malen­co­nia de l’andante enmig dels altres dos movi­ments. El con­cert va con­ti­nuar amb una peça juve­nil de Claude Debussy, Suite Ber­ga­mas­que, un con­junt de dan­ses en què res­sona la influència romàntica, com ara en el seu famós Clar de lluna, a la manera d’un noc­turn. Una obra colo­rista, plena de fan­ta­sia i de mis­teri que Pires va inter­pre­tar amb tota la seva capa­ci­tat per sug­ge­rir.

Per aca­bar, cinc peces cèlebres de Cho­pin: els tres noc­turns de l’Op.9 i els dos de l’Op. 27. A més d’enre­gis­trar-los en un altre dels seus discs de referència, Pires els haurà inter­pre­tat mil vega­des, però, sent unes obres tan cone­gu­des que hem pogut escol­tar a través de molts altres pia­nis­tes, fa que arri­bin com si fos­sin una reve­lació que renova la seva pos­si­bi­li­tat d’emo­ci­o­nar-nos. Amb inten­si­tat i pro­fun­di­tat, ho fa com si il·lustrés allò que la mare (Ingrid Berg­man) li diu a la filla (Liv Ull­mann) després que aquesta inter­preti el Pre­ludi núm. 2 a la Sonata de tar­dor, de Berg­man: “Cho­pin és emo­tiu, però mai no cau en el sen­ti­men­ta­lisme.” Ho fa, com en tot el que toca, amb la idea que la “música tant pot ser la ple­ni­tud de l’har­mo­nia com la reve­lació del caos”. M’ho va dir Pires fa més de trenta anys, quan vaig entre­vis­tar-la a Cadaqués abans d’assis­tir al meu pri­mer con­cert d’aquesta pia­nista por­tu­guesa que, si l’escol­tes, no pots obli­dar.

IMMA MERINO
El Punt/Avui