Cerca de crítiques

Enquesta

La Tosca del Teatro Real visita Peralada

28/7/2021 |

 

Programa: 'Tosca', de Giacomo Puccini

Lloc i dia: Festival Castell de Peralada

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-tosca-del-teatro-real-visita-peralada-196645

Festival Castell de Peralada recupera una producció que ha fet córrer rius de tinta.

Per copsar el detall de què es va esdevenir a la Tosca programada al Festival Castell de Peralada és necessari conèixer els antecedents. El festival empordanès, amb molt bon ull, va aprofitar que el Teatro Real de Madrid tancava la seva temporada amb aquest títol i repartiments de luxe per incorporar l’espectacle a la seva programació. Així doncs, la companyia en pes del teatre madrileny (orquestra, cor i intèrprets de rols secundaris), el director musical Nicola Luisotti i tres estrelles mundials com Sondra Radvanovsky, Jonas Kaufmann i Carlos Álvarez van pujar a l’AVE de bon matí a Atocha i es van desplaçar fins a Figueres per oferir, aquella mateixa nit a Peralada, una funció extra de Tosca, en aquesta ocasió en versió de concert.

El fet que s’oferís en versió concert va ser el primer element que va condicionar el resultat final de la proposta. El segon va ser que l’obsessió pel bis desfermada a Madrid durant les representacions d’aquesta producció es va traslladar, inevitablement, a Peralada. Aquests condicionants no poden amagar, però, l’excel·lent nivell que va mostrar la companyia del teatre madrileny, no debades considerada una de les millors del món actualment.

L’actuació del Coro Intermezzo va ser impactant per la cohesió de les veus, la potència i refinament del so i una força expressiva que es va posar de manifest en un extraordinari Te Deum. Magnífica també l’Orquesta de la Comunidad de Madrid. El pas de les funcions ha permès a Nicola Luisotti aprofundir en els detalls de la rica orquestració pucciniana i el resultat, en aquest sentit, és enlluernador. Pel que fa a la lectura global, es va trobar a faltar una major tensió dramàtica al segon acte, però en aquest sentit es fa difícil un judici a causa dels dos condicionants esmentats anteriorment.

Un dels inconvenients de la proposta a Peralada va ser la desconcertant indefinició pel que fa al desenvolupament escènic. Els cantants venien d’interpretar l’obra en la producció de Paco Azorín, però a Peralada es plantejava una versió de concert, format que a una obra com Tosca no li escau. La sensació final és que ningú va acabar de decidir en quins paràmetres teatrals s’havia de desenvolupar l’espectacle, fet que va provocar involuntaris moments hilarants que obstaculitzaven, en alguns moments, la tensió dramàtica i versemblança teatral.

Vocalment, la triomfadora de la nit va ser, sense dubte, Sondra Radvanovsky. Els seus “Mario, Mario, Mario…” des de fora d’escena es van poder escoltar des de Figueres. La projecció i el volum de la veu de la cantant americana sembla no tenir límits, tant és així que acaba empetitint a tots els seus col·legues. Si en una sala impressionen les seves condicions, en un espai obert l’impacte encara s’intensifica més. A més, els aguts són infal·libles i brillants, el centre carnós i ampli i els greus contundents. En aquest sentit, Radvanovsky avui en dia no té rival. L’element vocal, doncs, és el més destacable de la Tosca de la soprano que en l’àmbit interpretatiu, però, no assoleix el mateix nivell. Manca certa subtilesa i penetració psicològica en el retrat del personatge mentre que passatges clau com “Ed io venivo a lui tutta dogliosa” manquen d’emoció. El millor de la seva Tosca és, sense dubte, la seva interpretació de “Vissi d’arte”, on fa una veritable exhibició de reguladors i fraseig. Aquesta exhibició és el que ha provocat darrerament el furor pel bis al Teatro Real i que, inevitablement, es va traslladar en AVE a Catalunya. En acabar la romança es va fer evident que hi hauria repetició tant sí com no. Als aplaudiments, crits i cops de peu a terra es va afegir l’encesa general de llums, posant de manifest que el festival participava encantat en el joc.

Un joc que es va repetir amb Jonas Kaufmann i el seu “E lucevan le stelle…”. Cal dir, però, que si en el cas de la soprano el bis era justificable, en el del tenor no només no ho era sinó que va cometre un error oferint-lo. I és que Kaufmann es va veure perjudicat, durant el primer acte, per algun tipus d’afecció vocal que provocava inquietants interrupcions de la columna de so en notes centrals. El cantant va aconseguir acabar l’acte gràcies a recursos tècnics que li permetien lluir la zona aguda, tot i que exagerant encara més la tendència a entubar el so. És evident que, a l’entreacte, es van prendre mesures perquè, en el segon, Kaufmann es va mostrar molt més segur fins al punt de signar un impactant “¡Vittoria, vittoria!”. El famós monòleg del tercer acte el tenor bavarès l’ha cantat mil cops i el domina tècnicament al mi·límetre. Elegant en les frases inicials, hàbil en el joc de mitges veus de la part central i contundent al final, va signar una interpretació notable, venint d’on veníem. Després de la insistència d’un sector del públic va repetir i durant el bis van tornar a sorgir els problemes del primer acte, que encara es van accentuar més en el duo final.

Molt sòlid vocalment Carlos Álvarez com a Scarpia, un paper que només li planteja alguna dificultat en la zona greu. En línies generals, potser per influència de la direcció d’Azorin, el seu Scarpia tendeix més a ser elegant que malèvol. En qualsevol cas, la veu manté el color i la projecció que l’han convertit en un dels millors barítons de la seva generació. Destacar, finalment, els noms de Gerardo Bullón i Mikeldi Atxalandabaso, que van signar uns Angelotti i Spoletta difícilment millorables. 

Antoni Colomer
Núvol