Cerca de crítiques

Enquesta

El so vellutat del Monestir a l'horabaixa

27/7/2021 |

 

Programa: Laia Puig i Alba Ventura

Lloc i dia: Monestir de Pedralbes

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-so-vellutat-del-monestir-en-horabaixa-196053

Els Vespres Musicals del Monestir de Pedralbes acullen Laia Puig i Alba Ventura en un concert amb el cello com a protagonista

Els Vespres Musicals del Monestir de Pedralbes, dirigits artísticament per Dani Espasa, omplen de sonoritats el claustre del Reial Monestir, amb el concert “Contrasts”. Ens proposa el repte de considerar la seqüència tradició/ evolució/ revolució, d’acord amb el pensament d’Eugeni d’Ors que tot allò que no és tradició és plagi, ja que només partint des d’una sòlida base tradicional són possibles les innovacions i desconstruccions revolucionàries dels grans compositors.

El dijous 29 de juliol, el concert anirà a càrrec de dues celebrades intèrprets nacionals, la violoncel·lista Laia Puig i la pianista Alba Ventura, que ens oferiran tres grans composicions cambrístiques per a violoncel i piano: La sonata núm. 3 en la major de Ludwig van Beethoven, El pont de Frederic Mompou i la Sonata en re menor de Dimitri Xostakóvitx.

Entre 1807 i 1808, al mateix temps que escrivia la Cinquena i la Sisena simfonies, i mentre s’accentuava greument la seua sordesa, Beethoven va compondre la Sonata per a piano i violoncel en la major, op. 69. És, probablement, l’obra més executada del repertori de sonates de violoncel, i tant Felix Mendelssohn com Johannes Brahms la van considerar la millor de les cinc que el geni de Bonn va escriure per als dos instruments, pel perfecte equilibri que assoleixen en l’alternança dels seus rols de solista i acompanyant. El violoncel comença solemne, però de seguida entra el piano joiós i enjogassat, fins que hi ha un capgirell que estableix la conversa entre la llum i les ombres, una esplèndida filigrana de prop de vint-i-cinc minuts d’execució que, sens dubte, farà les delícies dels espectadors. Molt diferent va ser la reacció del públic i la crítica del seu temps, que la va rebre amb el disgust i hostilitat que suscitaren les altres obres d’aquell excepcional moment creatiu de Beethoven. L’optimisme que desprèn fa misteriosa i paradoxal l’anotació “Inter lacrimas et luctus”, “entre llàgrimes i dolor”, que presenta la partitura original; s’ha especulat amb la possibilitat que esté suscitada per les constants victòries de Napoleó que, als ulls de l’artista, havia deixat de ser l’heroi de la llibertat a qui havia dedicat la Tercera per convertir-se en el tirà autoproclamat emperador, l’any 1804.

Frederic Mompou va escriure originalment El Pont per al piano, però el 1976 va adaptar la partitura amb la introducció d’un violoncel, en homenatge al seu gran amic Pau Casals. El diàleg que s’estableix entre els instruments és una metàfora musical de la conversa profunda i respectuosa entre els dos músics catalans més grans del segle XX. Arrenquen les tecles en aparent solitud, s’aturen sobre si mateixes a les notes greus i deixen entrar les cordes, que prenen la iniciativa, solemnes i emotives. El piano només les acompanya durant uns quants compassos, fins que els papers s’inverteixen i és el cello l’instrument que gira en torn del discurs pianístic, i així successivament fins a completar una peça neta i lluminosa, sense enfarfecs, d’acord amb el pensament de l’autor, que s’autodefinia com a home de poques paraules i músic de poques notes.

Dimitri Xostakóvitx va compondre la Sonata per a violoncel en re menor, op. 40, la seua primera peça de cambra, l’any 1934, després d’estrenar l’òpera Lady Macbeth de Minsk, que tants problemes li provocaria amb el règim stalinista. La causa va ser la dura crítica que Pravda va publicar després que Stalin assistís a una de les seues interpretacions a Moscou, en un article que probablement havia escrit el propi dictador. De fet, segons recordava Gustavo Dudamel, la notícia de la caiguda en desgràcia del compositor li va arribar mentre interpretava la Sonata a Arkhàngelsk. Després d’un fugaç inici del piano, el violoncel entra amb aparents pretensions de solista, però aviat ha de repartir-se el protagonisme amb el teclat, tot i que es mantindrà la primacia de la corda al llarg de la composició. El deix romàntic que desprèn es relaciona amb la breu separació de la seua primera esposa Nina, amb l’alternança de la tensió romàntica i el moviment lent i introspectiu, que es resol en el color de l’allegro final, ple d’energia.

La violoncel·lista Laia Puig s’ha format a Barcelona, Àustria, Suïssa i Alemanya, ha actuat com a solista amb grans formacions catalanes i europees i ha ofert recitals a tot el territori espanyol. Actualment, combina la docència amb la interpretació. Alba Ventura, pianista, té una interessant carrera internacional que l’ha dut a Londres, Viena, Moscou i Bogotà, així com a la Xina i els Estats Units i ha rebut diversos guardons internacionals. Actualment enregistra la integral de les sonates de Mozart i treballa al Conservatori del Liceu. 

Xavier Vega i Castellví
Núvol