ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Dolça tarda

27/7/2021 |

 

Programa: Dolce Rima

Lloc i dia: Església de Sant Quirze de Pedret

https://www.nuvol.com/musica/classica/dolca-tarda-196079

El Festival de Música Antiga dels Pirineus acull el duo Dolce Rima amb un didàctic i tendre recital.

La formació Dolce Rima va néixer quan la soprano Julieta Viñas i la intèrpret de corda polzada Paula Brieba van creuar els seus camins artístics a Sevilla, on estudiaven música antiga. Onze anys després, l’entusiasme de les dues artistes i la seva exploració musical s’ha traslladat en una sòlida carrera que acumula centenars de concerts arreu de l’Estat i un àlbum discogràfic al mercat. Dissabte 24 de juliol, en ple equador de la desena edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), el duet va oferir un recital titulat Caballero cupido, amb obres del Renaixement ibèric i el Seicento italià per a veu i corda polsada.

L’espai afortunat d’acollir la proposta va ser la petita església preromànica de Sant Quirze de Pedret, a pocs minuts de Berga. Després d’un evocador però feixuc camí de pujada pel turó des del Pont de Pedret, el temple s’erigeix gairebé com en un oasi de civilització enmig de vaques, terrenys forestals i roques, característica que dona nom a l’indret.

Prèviament al concert, l’organització del FEMAP va oferir una visita guiada al monument, inclosa al preu de l’entrada. Bona mostra de la persistent voluntat del Festival per recuperar el patrimoni i fer valdre espais recòndits del Pirineu.

El primer en sentir-se van ser les cigales dels prats dels voltants i les esquelles de les vaques, que sonaven a través de la porta del monument, i es van quedar com a acompanyament musical amb aire pastoral durant tota la tarda. El concert, però, va començar amb Brieba i el so relaxant i suau de la viola de mà. En ser les sis de la tarda encara brillava la intensa llum pirinenca del dia. La minúscula finestra de l’absis del temple bizantí, on estava situat l’escenari, no il·luminava prou les dues protagonistes de la tarda de forma natural, col·locades gairebé simbòlicament just davant els dos únics vestigis de pintures preromàniques de la capçalera. És per això que una instal·lació de quatre focus va il·luminar l’altar i els espectaculars arcs de ferradura, tot tornant a posar color a unes parets, en el seu esplendor repletes de pintures, però ara, en gran part, nues pel pas del temps. El temple estava ple a vessar, i les seves petites dimensions feia una sensació de recolliment major.

La primera part estava dedicada al renaixement ibèric i les seves històries d’amor cortès i desamor. Des del desconeixement sobre el període històric i l’estil, podia semblar que el concert comencés molt apagat, amb poca expressivitat. Però el que semblava un defecte escènic era, de fet, un exercici de bona praxi musicològica, explicada de forma molt didàctica per Paula Brieba entre cançó i cançó.

El repertori escollit va consistir en peces recuperades de cançoners d’arreu de la península, especialment del Cancionero Musical de Palacio. La selecció de repertori també buscava donar protagonisme a la dona. El duo volia cantar des de la seva veu i fer que la figura femenina no fos un element secundari en l’enamorament. La dona interpel·lava l’home, era ella qui cantava a l’amant, i no al revés com és habitual. Es va veure en peces com Nunca más verán mis ojos d’Esteban Daça, o les obres anònimes Al alba venid, que dona nom al primer àlbum del Duo, o a Qué me queréis caballero, en què la noia deixa entendre que no vol res amb un home.

Malgrat estar centrat en temàtiques amoroses, el repertori no es va limitar a això; també s’hi van poder escoltar peces d’evocació a paisatges o sobre la pèrdua d’algú estimat com amb Por unos puertos arriba d’Antonio de Ribera.

A mesura que anaven avançant aquestes obres, Viñas anava desplegant una mirada penetrant i expressiva, malgrat estar asseguda i la subtilesa de la seva expressió corporal. La cantant no va aplicar un volum excessiu als aguts, cosa que s’aproximà a la intenció vocal renaixentista, prèvia a l’expansió del Bel Canto. En aquest primer bloc, Paula Bireba va fer gala del domini i la precisió tècnica que té amb la viola de mà amb el contrapunt lliure d’Enríquez de Valderrábano i les peces instrumentals Soneto I en primer tono i el Soneto II en primer grado, concebuts com a petits interludis entre cançons.

La vis més teatral va aparèixer a Morenica dame un beso, la penúltima peça interpretada en el primer bloc. Viñas despertà del tot la seva energia expressiva, mantenint, però la subtilesa escènica que requereix la música d’aquest gènere. El crescendo interpretatiu va culminar amb el “hit renaixentista” Diferencias sobre Guárdame las vacas de Luys de Narváez, un picant diàleg entre una pastora i un pastor, amb un baix continu, un ritme més marcat i un to molt més festiu. Al moment apoteòsic final de l’obra, Brieba va tocar un fragment fregant la viola de mà per primer cop en tot el concert. Això va anticipar el canvi en el gruix sonor es viuria a la segona part.

Les intèrprets i el públic van viatjar en el temps i es van traslladar al Seicento Italià, a principis del segle XVII. Per fer-ho, Brieba va canviar d’eina i entomà la tiorba, un instrument que va sorprendre per les seves grans dimensions en comparació amb la petitesa de l’espai.

La nova concepció italiana de l’amor com una cosa passional i desenfrenada d’aquell període va transformar la música i la tècnica vocal. Viñas es va posar dempeus i es disposà a oferir un dramatisme menys contingut. El públic va notar aquest gran canvi de xip expressiu del Seicento amb la monodia i el ball sonor de la veu sobre el baix continu. Una veu que s’apropava cada cop més al gènere operístic. Aquesta nova visió musical, transmetia la complexitat de les emocions que volien despertar els poemes sobre els quals es va cantar. Això va permetre a Viñas lluir molt més la veu, amb girs i un rang vocal molt més extens. L’ús de la tiorba i el seu coixí harmònic més greu va acabar de posar el gra de sorra en aquest exercici didàctic per mostrar el canvi d’època.

Al segon fragment del recital, les peces van ser més extenses i van anar precedides d’una traducció al castellà del text de cada peça, en italià, recitada per la cantant. Tot un esforç per apropar el missatge i fer accessible la proposta artística a totes les oïdes. La interpretació de peces com L’amante segreto de Barbara Strozzi, Aurora corrente de Bellerofonte Castaldi o Novello Cupido de Biagio Marini exemplificaren molt bé aquest canvi estètic. El fervor expressiu i amorós de la darrera part va acabar d’encendre un públic que va arribar a reclamar dos bisos amb forts aplaudiments. Va ser especialment destacable el primer bis, que mantingué el vessant pedagògic del concert, quan Brieba proposà la interpretació de Yo soy la locura de Henry du Bailly, una peça que sonava als entreactes dels ballets parisencs que, curiosament, per fer més distesa la pausa, era en castellà. En aquest cas, va servir per deixar el públic amb un llarg somriure fins al final del concert.


Pau Requena
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet