Cerca de crítiques

Enquesta

El fetitxisme operístic que exalta àries i divos

27/7/2021 |

 

Programa: 'Tosca', de Giacomo Puccini

Lloc i dia: Castell de Peralada

http://admin.elpunt.cat/cultura/article/19-cultura/2006259-el-fetitxisme-operistic-que-exalta-aries-i-divos.html

Intèrprets: Jonas Kaufmann, Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky, Cor i Orquestra del Teatro Real

Festival Castell de Peralada, diumenge 25 de juliol

Tosca va tor­nar diu­menge a Pera­lada, onze anys després que s’hi repre­sentés, amb un mun­tatge diri­git per John Dew en què el pèrfid baró Scar­pia, cap de la poli­cia de la tirànica República de Roma en un moment en què és asset­jada per les tro­pes de Napoleó i les idees libe­rals, es recon­ver­teix en un bisbe igual­ment cruel i las­ciu. En arri­bar a Pera­lada , vaig recor­dar que, després d’aque­lla funció, Miquel Pai­rolí em va dir que no ente­nia el perquè d’aquell canvi. No només vaig pen­sar en l’enyo­rat escrip­tor, tan melòman, sinó en el fet que no hi hau­ria ocasió de dis­cu­tir sobre la pro­posta escènica perquè la Tosca hi tor­nava en versió con­cert (que, en relació amb una òpera, em crea una sen­sació de man­cança diria que força com­par­tida) amb pràcti­ca­ment el mateix equip que durant aquest mes de juliol l’ha repre­sen­tada al Tea­tro Real de Madrid (inclo­ses les seves màximes estre­lles: Jonas Kauf­mann, Car­los Álva­rez i Son­dra Rad­va­novsky en el paper de la diva que en dues oca­si­ons va ser assu­mit per la ultra­diva Anna Netrebko), amb un mun­tatge diri­git per Paco Azorín.

Tan­ma­teix, sem­pre hi ha motius per dis­cu­tir. Com és sabut, la Tosca de Puc­cini té dues àries par­ti­cu­lar­ment famo­ses: l’una és Vissi d’arte, en què Flo­ria Tosca, una dona tan lliure (i gelosa) en la passió amo­rosa com decla­ra­da­ment pie­tosa, fa una pregària a Déu (“en el moment de dolor, per què em recom­pen­ses així?”) que, de fet, és un intent de com­pa­dir inútil­ment Scar­pia, el qual, men­tre se sen­ten els crits sota tor­tura de l’amant (el pin­tor Mario Cava­ra­dosi) de la can­tant, li pro­met que alli­be­rarà el pre­so­ner a canvi que cedeixi davant la seva cobe­jança sexual; l’altra, és clar, és E luce­van le ste­lle, amb la qual Mario exclama el seu amor a la vida, més que mai, just abans del moment de ser afu­se­llat, cosa que suc­ceirà, mal­grat que Tosca li comu­ni­qui que, abans de matar Scar­pia per evi­tar que la pos­se­eixi, ha acon­se­guit que el baró ordeni una exe­cució falsa. Una òpera, però, no és només una suc­cessió d’àries famo­ses (per molt que el gènere s’hagi comer­ci­a­lit­zat a través dels con­certs dels can­tants que les inter­pre­ten) i és així que, pel que fa a aquesta de Puc­cini, allò que a aquesta cro­nista li sem­bla espe­ci­al­ment memo­ra­ble és el segon acte, en què, a banda de la bellesa del Vissi d’arte, s’hi des­plega musi­cal­ment una violència que expressa tota la cru­el­tat d’un poder tirànic: una manera de con­tra­dir la supo­sició que Puc­cini és un com­po­si­tor bàsica­ment sen­ti­men­tal.

L’orques­tra del Tea­tro Real, diri­gida pel titu­lar Nicola Lui­sotti, va fer pre­sent aquesta violència del segon acte amb la inten­si­tat que reque­reix i, encara que es podria con­si­de­rar que en certs moments va caure en un excés sonor una mica efec­tista, va donar compte de la tensió i riquesa d’una par­ti­tura arra­bas­sa­dora. Tan­ma­teix, com si s’esperés que final­ment arri­bes­sin, allò que sobre­tot es va cele­brar són les dues àries esmen­ta­des, aplau­di­des a cor què vols pot­ser amb el conei­xe­ment que, al Tea­tro Real, tant Rad­va­novsky com Kauf­mann van fer-ne res­pec­ti­va­ment un bis en diver­ses fun­ci­ons. En el cas de la soprano (tenia raó Rufus Wainw­right quan va lamen­tar, la nit abans a Pera­lada, que no s’hi podia que­dar per escol­tar la seva amiga can­tant aquesta obra del seu esti­mat Puc­cini), es pot enten­dre: a mesura que va inter­pre­tant el per­so­natge, la seva Tosca cada cop es fa més immensa, amb la soprano tra­ient el màxim par­tit de les capa­ci­tats vocals i dramàtiques. Resulta, però, més incom­pren­si­ble pel que fa a Jonas Kauf­mann, tenor ido­la­trat a banda que sem­bla que s’anés apa­gant. És així que va inter­pre­tar E luce­van le ste­lle com si la mur­murés, d’una manera fosca, sense la vita­li­tat que mani­festa Cava­ra­dosi davant la mort pròxima. El fetit­xisme operístic (per les àries, pels divos) pot­ser explica la insistència en el bis. No obli­dem Car­los Álva­rez. Mai no falla, tot i que el sòlid baríton a vega­des va sem­blar una mica sobre­pas­sat per la massa orques­tral i menys mal­vat (tot i que en sap molt, d’inter­pre­tar-ne) del que és Scar­pia.

IMMA MERINO
El Punt/Avui