Cerca de crítiques

Enquesta

‘Ferides' omple l'Atlàntida de Vic amb l'empenta de la joventut

23/7/2021 |

 

Programa: ‘Ferides', de Joel Bardolet

Lloc i dia: Atlàntida de Vic

https://www.nuvol.com/musica/classica/ferides-omple-atlantida-de-vic-amb-empenta-de-la-joventut-195162

Jofre Bardolet estrena una òpera d’aires mozartians.

El moment en què vivim té una doble concepció de la joventut: d’una banda, es premia a nivell professional per tot el que pot aportar de saba nova, en contraposició, de vegades, a tota l’experiència d’una trajectòria dilatada de professionals bregats. A nivell social, però, es té la tendència a considerar els joves irresponsables, sense massa respecte ni interès per res més enllà de l’aparença i, sobretot, entenent que la sobreprotecció que li ha brindat la generació dels pares els situa com a persones poc conscients del que cal lluitar. Fins i tot, i de forma errònia, tot i trobar-nos en el moment històric en què l’educació és més completa i universal, pensem que no estan prou preparats per afrontar determinats reptes i que el seu moment ja arribarà quan els deixem pas. D’altra banda, tots tenim clar que no s’improvisa un compositor d’òpera: cal estudi però també rodatge, provatura, experiment i reflexió sobre els passos donats. Com quadrem, doncs, el cercle si, com a públic, volem compositors consagrats de solvència contrastada però els joves no troben l’espai per fer els primers intents?

Aquest cap de setmana passat, l’Atlàntida de Vic ha mostrat que sap entomar reptes com el d’estrenar, dins del cicle Clàssica jove, una òpera íntegra signada per un compositor de l’“alarmant” edat de 21 anys. Parlem de Ferides, amb música de Jofre Bardolet i llibret de Pol Blancafort, un homenatge al classicisme que retrata les vicissituds d’un poble republicà a Catalunya durant la Guerra Civil.

Bardolet, que percebem precoçment com un músic de cap a peus, de gustos eclèctics i molta curiositat, ja gaudeix d’una certa trajectòria com a compositor en diferents gèneres, i compagina la seva activitat com a compositor amb la d’instrumentista mentre acaba els seus estudis a l’ESMUC. Així, hem de considerar la seva feina a Ferides sota el prisma contextual que estem davant d’un gran talent, una persona amb intuïció molt desenvolupada i, alhora, amb una formació musical sòlida i que, en aquests moments, està iniciant la seva carrera professional. Per tant, la seva història està encara per escriure, com la de qualsevol músic de la seva edat, i nosaltres només en podem comentar les primeres notes de l’obertura de la seva valenta carrera professional. Cert és que no és gaire habitual que aquests primers passos siguin una òpera de gran format estrenada amb mitjans i atenció mediàtica. Per aquest motiu és important no passar per alt que totes les obres constitueixen un aprenentatge i una etapa necessaris i que en cap cas el compositori ha dit la seva última paraula amb aquesta partitura.

Ferides no és, doncs, una òpera rodona i no cal que ho sigui. Amb aquesta afirmació no vull caure en una actitud condescendent cap a uns “jovenets” que comencen. Al contrari, ho dic amb el respecte que em mereix un equip creatiu que té tot el seu dret a exposar qui és i què necessita dir en aquest moment de la seva trajectòria. El punt més feble de la proposta és la dramatúrgia -per bé que amb encerts com el retrat complex i humà de l’oficial franquista (Oriol Roca), que no cau en la caricatura o el maniqueisme-, amb situacions que s’allarguen massa, reiteracions i sobreexplicació de la trama. Un cert estatisme plana, doncs, sobre una partitura d’altra banda farcida d’idees brillants, de molt bon gust i amb detalls cuidats a l’orquestració.

Bardolet se sent hereu del Classicisme vienès, i això es plasma en la recerca de l’elegància i l’equilibri
El mateix Bardolet ha explicat que se sent hereu del Classicisme vienès, i això es plasma en la recerca de l’elegància i l’equilibri. La llum que suggereix la música contrasta amb el dramatisme i la foscor de la història relatada, per bé que acabi guanyant, si no el bé, almenys l’esperança. El compositor es manté fidel a la seva tria estètica i ens regala constantment referències i relectures sobretot mozartianes, especialment visibles en la gran quantitat de concertants. Malgrat el context detalladament descrit de la Catalunya rural durant la guerra i que la senzilla posada en escena subratlla, no hi ha motius populars ni reminiscències folklòriques, ben al contrari que al llibret, que fa un ús lleugerament arcaïtzant del llenguatge que contribueix a donar el color local.

Entre les veus van destacar el tenor Joan Mas, de veu particularíssima i d’agut fàcil, la molt entregada i molt dotada per la tragèdia Judit Muñoz i la també soprano Marina Torra, que va agradar per la seva espontaneïtat i frescor, i la seva facilitat per arrodonir qualsevol escena de conjunt. Molt aplaudida també Ainhoa Aguilar, que va traçar un retrat sofrent i matisat de la mare del protagonista. L’orquestra va mostrar-se entusiasta i va aconseguir un so força equilibrat i matisat, per bé que amb alguns excesos per part de la percussió.

Jofre Bardolet ens ha ofert una mostra reeixida del que és capaç de fer i s’ha erigit com un creador valent i ambiciós. Reflecteix Ferides la seva veritable veu? És improbable que l’hagi trobat encara, més aviat m’inclino a pensar que la seva recerca i els seus coneixements l’han dut a plantejar com a primera etapa de la seva trajectòria un homenatge al Classicisme com a plataforma per anar després a algun altre lloc o, simplement, més enllà de la cita. On, no ho sabem i el propi músic està legitimat a no saber-ho encara. Probablement, el camí serà el destí i, en aquest sentit, l’existència d’aquesta òpera queda plenament justificada. 

Meritxell Tena
Núvol