Cerca de crítiques

Enquesta

NarcoLucia

21/7/2021 |

 

Programa: 'Lucia di Lammermoor'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/narcolucia-194364

El Liceu estrena l’òpera de Donizetti i fa emmudir els crítics de la darrera producció, ‘La bohème’.

Quan encara ressonaven a la sala les sonores i exagerades protestes a la producció d’Àlex Ollé per La bohème, el Liceu ha presentat Lucia di Lammermoor en una concepció escènica i dramatúrgica de Barbara Wysocka procedent de la Bayerische Staatsoper de Munic.

En una parenceria d’originalitat, la directora polonesa trasllada l’acció als Estats Units de començaments dels anys seixanta, convertint Lucia i Edgardo en transsumptes de Jackie Kennedy i James Dean. La lluita entre clans escocesos, que motiva la dramàtica relació d’amor i mort entre ambdós protagonistes, pren aires mafiosos a l’estil Mario Puzo a través de les figures d’Enrico Ashton, germà de Lucia, i un intrigant Raimondo Bidebent. Hom pot acceptar la proposta o no, però el problema és que les idees de Barbara Wysocka s’acaben aquí. Especialment en un primer acte apagat on l’únic al·licient és l’aparició d’Edgardo/Camarena en un Maserati de fireta i amb aspecte de dealer que provoca algun moment involuntàriament hilarant, com en la stretta final del duo entre els protagonistes. L’espai escènic únic creat per Barbara Hanicka funciona millor en la segona part, on es produeix la solució teatral més interessant i potent dramàticament durant la famosa escena de la follia.

Debats escènics a banda, l’interès d’aquesta Lucia di Lammermoor, com el de totes les Lucia que es fan i es desfan, es trobava en l’apartat vocal. I és que no es pot oblidar que aquesta òpera constitueix una apoteosi del belcanto romàntic. Nadine Sierra debutava al Liceu precedida d’una trajectòria plena d’èxits, però també amb l’inconvenient d’afrontar un rol amb el qual han fet embogir el Liceu contemporani figures com Joan Sutherland, June Anderson o Edita Gruberova. Cal dir que la soprano estatunidenca va sortir airosa del repte, regalant moments d’alta volada canora.

La veu de Sierra és l’adient pel personatge, de contorns lírics i polposa, amb precisió en la coloratura i una elegant línia de cant. A més, posseeix presència escènica i sentit teatral. La seva Lucia ha estat de gran nivell i amb “Ardon gli incensi” va assolir moments especialment colpidors, signant un dels punts àlgids de la representació. Ara bé, la seva bona actuació va tenir tres inconvenients. El principal és que no va rematar amb suficiència i projecció els aguts finals de les seves àries, i ja se sap i és profecia allò de “canta male, ma finisce bene”. Per altra banda, tot i ser una excel·lent cantant, ara per ara no posseeix la personalitat abassegadora d’il·lustres precedents. I, finalment, la química amb Javier Camarena va ser inexistent. Un aspecte, aquest darrer, probablement més atribuïble al tenor mexicà que a la soprano.

Javier Camarena ha passat un període de crisi vocal durant la pandèmia que ell mateix ha explicitat a les xarxes en un exercici d’honestedat que cal reconèixer-li. Aquesta Lucia suposava el seu retorn al circuit operístic i una inevitable prevenció es va poder copsar en les primeres intervencions. Tant en el duo inicial com en el sextet, aquell Camarena segur i implacable de fa dos anys no va aparèixer. Però les coses van començar a canviar amb l’invectiva del final de la primera part, on es va mostrar més desinhibit i entregat. La culminació de la seva actuació va ser una escena final d’altíssima escola, digna d’un extraordinari tenor. Una altra cosa és la qüestió de si, ara per ara, Camarena posseeix els mitjans vocals ideals per Edgardo, un paper que requereix el centre pastós d’un tenor líric.

El baríton Alfredo Daza fa anys que desenvolupa una important carrera a la companyia de la Staatsoper de Berlín. En aquest debut al Liceu com a Enrico ha mostrat un instrument important, autènticament baritonal i tècnicament ben sostingut. Si bé en l’ària inicial va sorprendre la seva projecció, a mesura que avançava l’obra es va posar de manifest una evident monocromia tímbrica i escàs refinament belcantista. Mirco Palazzo, en el paper de Raimondo, va exhibir un cant monòton i recursos molt limitats, tant en la zona aguda com en la greu, mentre que Emmanuel Faraldo va ser un sposino tenorino. Sonor i energètic el Normanno de Moisés Martín i impecable l’Alisa d’Anna Gomà, amb veu atractiva i timbre penetrant.

Hom esperava una lectura més subtil i personal de Giacomo Sagripanti, un director jove amb gran projecció, al capdavant de l’Orquestra del Liceu. Lucia posseeix fragments orquestrals d’innegable lluïment que el director italià no va aprofitar, signant una versió freda i funcional. A més va patir per quadrar les escenes corals, especialment en els talls oberts en aquesta versió. És de suposar que, amb el pas de les funcions, la seva aportació vagi en augment, tant a nivell de concertació com expressiu. 

Antoni Colomer
Núvol