Cerca de crítiques

Enquesta

Sense ànima no hi ha romanticisme

21/7/2021 |

 

Programa: 'Lucia di Lammermoor'

Lloc i dia: G

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2003233-sense-anima-no-hi-ha-romanticisme.html

Lucia di Lammermoor
Direcció musical: Giacomo Sagripanti. Direcció d’escena: Barbara Wysocka
Gran Teatre del Liceu, 19 de juliol

Lucia di Lam­mer­moor (1835) és molt més que una òpera. És un veri­ta­ble arque­tip. La fac­tura musi­cal asso­lida per Gae­tano Doni­zetti (1797-1848) amb lli­bret de Sal­va­tore Cam­ma­rano, basat en la novel·la The bride of Lam­mer­moor de Wal­ter Scott (1771-1832), no és una més d’entre les més de vui­tanta òperes com­pos­tes pel com­po­si­tor llom­bard, sinó que ens porta a la cons­trucció del citat arque­tip i s’eri­geix en una seri­osa reflexió sobre la part més fosca del roman­ti­cisme. I és que, en efecte, la follia de Lucia la porta a apu­nya­lar el seu marit la nit de noces. La Lucia, d’aquesta manera, esdevé un para­digma i una advertència alhora dels perills que entronca l’aven­tura romàntica ja no tan sols a nivell artístic, sinó també en el viure i en el morir. Estre­nada el setem­bre de 1835, tres anys després ja havia arri­bat a Bar­ce­lona i és un títol que ja supera les més de tres-cen­tes repre­sen­ta­ci­ons. Sis anys després de la dar­rera repre­sen­tació al Liceu, què ens aporta aquesta nova pro­ducció de la Lucia?

Diríem que la pos­si­bi­li­tat de gau­dir d’un dels duos més impor­tants dels que poden escol­tar-se en el pano­rama operístic mun­dial: la soprano nord-ame­ri­cana Nadine Sierra i el tenor mexicà Javier Cama­rena. Un duo, per tant, amb deno­mi­nació d’ori­gen allu­nyada de la tra­dició ita­li­ana, però que a les mans del direc­tor d’orques­tra italià Gia­como Sagri­panti s’emmot­lla amb un gran res­pecte per l’estil. Ho hem de dir com abans millor. Aquesta Lucia rati­fica també l’ascens pro­gres­siu d’una Orques­tra Simfònica del Liceu que, a poc a poc, comença a mos­trar colors i ambi­ents sonors màgics com, per exem­ple, ho va ser el pre­ludi ini­cial, que hi ha qui ha dit que és alguna cosa sem­blant a la tra­ducció musi­cal doni­zet­ti­ana del pai­satge escocès. També hi ha una con­tri­bució meritòria de la resta del repar­ti­ment, on no ens podem estar d’esmen­tar l’excel·lent Alisa d’Anna Gomà.

Tan­ma­teix, però, mal­grat estar par­lant de bones veus i un magnífic fer orques­tral, què ens passa amb aquesta Lucia di Lam­mer­moor? Diríem que la lec­tura errònia i con­fosa que en fa la direcció escènica i core­o­gra­fia de la polo­nesa Bar­bara Wysocka acaba per des­di­bui­xar un magnífic resul­tat musi­cal que li fa per­dre l’ànima. I sense ànima no hi ha roman­ti­cisme.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui