17/7/2021 |
Programa: Festival Mozart Nits d'Estiu
Lloc i dia: Auditori de Barcelona
https://www.ara.cat/cultura/mozart-dominat-veus-femenines-obc-palau-musica_1_4056485.html
Laurence Equilbey extreu un so brillant de l'OBC al Palau de la Música.
El Festival Mozart Nits d’Estiu de l’OBC ha comptat, en el concert conclusiu d’aquesta edició, amb una presència femenina per partida triple. D’una banda, la directora Laurence Equilbey, formada sobretot en el camp de la música coral, però solvent davant de la nostra orquestra; de l'altra, la violinista holandesa Rosanne Philippens, perfecta en tècnica i sensible al sentit discursiu; i, finalment, la compositora francesa Louise Farrenc (1804-1875), de qui es va escoltar la tercera simfonia.
Si bé aquests tipus de concerts malmeten i maltracten sovint les obertures amb què solen arrencar, s’ha de dir que Equilbey va extreure un so brillant i va apuntalar bé i amb precisió rítmica l’obertura de Le nozze di Figaro. La vetllada començava bé i encara hauria estat millor si posteriorment l’entesa entre la directora i la violinista hagués estat millor. En aquest sentit, el primer moviment del cinquè concert per a violí de Mozart va vorejar el naufragi en alguns passatges, tot i l’execució espectacular de Philippens. El segon moviment va anar molt millor, tot i que la concepció del tempo era notòriament diferent entre la solista i l’orquestra. I el tercer va saber trobar el punt just d’equilibri en els contrastats pentagrames alla turca que formen part del rondó conclusiu.
Atesa la generació a la qual pertany, la simfonia de Louise Farrenc potser no pinta gaire cosa en un Festival Mozart. Però el que compta és la descoberta d’una pàgina de gran envergadura, sàvia i imaginativa, de regust vagament mendelssohnià, i que Equilbey va dirigir amb convicció i amb entusiasme. La simfonia reserva lluïts passatges al vent (especialment la fusta) i els solistes de l’OBC s’hi van posar amb ganes. El resultat, doncs, va ser excel·lent davant de l’obra d’una artista de la qual voldríem més obra programada entre nosaltres. No tan sols com a reivindicació de la presència de dones compositores i la normalització d’un repertori fins ara massa ancorat en veus masculines, sinó per la qualitat d’una obra que s’endevina sòlida i d’indiscutible qualitat. I ja se sap que la música, sigui bona o dolenta, no té sexe.