Cerca de crítiques

Enquesta

La veu dels nous temps

25/6/2021 |

 

Programa: Anna Alàs

Lloc i dia: Petit Palau

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-veu-dels-nous-temps-188999

Anna Alàs ens regala un recital de música i poesia i lliçons estètiques i morals al Petit Palau

La desesperança té pal·liatius. I, a cops, te n’adones que no cal una pandèmia per trobar el reconfort. Simplement cal recordar que hi ha artistes que fa temps que donen exemple a cada pas que fan, amb cada paraula que escriuen o des de cada gest que et dediquen. I, és clar, damunt de l’escenari, quan canten, per la seva boca -i els seus ulls- parla la Veritat. No, la de les coses positivament certes, sinó la de la veracitat i l’autenticitat, la que surt de la sensibilitat i el compromís i ens arriba en forma d’art. Doblement, en art. Des del punt de vista estètic i ètic: amb la Bellesa com a presència sensible de la Veritat, se’ns imposa de forma tan orgànica que la incorporem com a nostra.

Anna Alàs genera tot aquesta experiència sensitiva, moral i espiritual dins nostre, a mode d’imperatiu categòric. Dilluns 7 de juny la vam escoltar (no només sentir) al Petit Palau, en un concert en col·laboració amb la Fundació Franz Schubert, que presentava un programa de cançó i lied amb el pianista Alexander Fleischer. Aquells qui hi vam ser (tots molt coneguts entre nosaltres) ens vam sentir interpel·lats vivament per una artista que, al nostre parer, representa ja un arquetip de la veu de la post pandèmia, d’aquesta nova era on les esperances s’han d’acomplir.

Alàs es comunicava vivament a través de la música de Manuel Blancafort, compositor de qui la mezzo professa gran estima i compromís; de Joan Magrané, que és present en el seu disc Legacy amb l’estrena de les seves íntimes, serenes i estilitzades Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, cantades arreu d’Europa i que aterraven finalment a Catalunya (i la resta de l’Estat), i que ens fan pensar en aquell sabor que ens regala un bombó dolç amb un toc de sal rosa de l’Himàlaia. Xavier Montsalvatge, també al disc debut, presentava un dels seus hits més celebrats, Las cinco canciones negras, que converteixen el “Si” en “Yes” d’una forma tan eròtica i gràcil que sempre ens arrenquen un somriure. I més, si qui les canta és una veu intrínsecament teatral que fa del seu cos un canal d’expressió, des dels ulls -que ens tenen esfereïts per la seva expressivitat- fins al sinuós dansar dels malucs i els braços, perquè Alàs ha sabut aprofitar tan bé seva natural energia performativa que l’ha transformat en una via de comunicació entre intel·lectual i sensual que ens sedueix doblement. Alàs posa el cos al servei de les seves idees estètiques i ideològiques -en el sentit originari del terme: la unió d’éidos i lógos-, que converteixen el seu ethos artístic en un impuls generador d’esperit crític.

La segona part del recital estava dedicada a Robert Schumann, amb poesies de segell molt femení. En aquest cas, es feia més evident el caràcter del programa, centrat especialment -si és que en el lied és necessari explicitar-ho- en la relació -eternament teoritzada- entre música i poesia. Amb aquest especial èmfasi en el significat de les paraules, Anna Alàs era artista i hermeneuta, no només pels seus intel.ligentíssims comentaris de les obres que, efectivament, revelaven de forma gairebé aforística el sentit del que ens cantaria, sinó perquè ens mastegava les paraules per tal que hi prenguéssim més atenció i ens arribessin amb tots els ressons que eren capaç de generar en nosaltres, més enllà encara del que la música de Schumann ens pot arribar a transmetre de forma irracional. Entre d’altres coses, aquell concert va servir per redescobrir el duo de lied com a formació de cambra, amb l’orgànic encaix entre Alàs i Fleischer, i recuperar l’amor per un autor que ens resulta tan proper, per la sinceritat de la meva ploma musical, les seves melodies de gran bellesa apol·línia en ple Romanticisme, però també per una sensibilitat aclaparadora, que et parla tan directament i sense filtres que commou. Un orfebre harmònic que es presenta davant nostre amb tanta franquesa i generositat que podem caure en l’error de no prendre’l seriosament o (mal)tractar-lo de “sensible” en el sentit infravalorat que l’acosta a una malentesa i menystinguda feminitat i, fins i tot, a la innocència, a la niceté que, inevitablement en aboca al sentiment íntim de la tendresa. Com comento en el meu llibre Melodeies de l’ànima (Angle Editorial, 2020), “la tendresa és la més noble de les emocions, perquè es presenta principalment davant de la innocència. Podria fer la sensació d’afebliment per causa de l’emotivitat, però en realitat és la manifestació d’una fortalesa d’esperit, perquè quan algú sent tendresa per un infant no mostra la seva debilitat, sinó el seu sentiment de superioritat davant la criatura innocent. (…) Té a veure amb la naïveté, que trobem al Càndid de Voltaire, amb la ingenuïtat, que ve del llatí ingenuus, que es pot traduir per «ben nascut», i que s’identificava històricament amb la condició de l’home lliure. Indica absència de malícia i d’experiència i, en certa manera, una limitació de la comprensió i de la intel·ligència, no per «manca de», sinó com a «estat previ a»”. En parlo a propòsit del Wiegenlied de Brahms, tan proper a aquest Schumann desimbolt i desvetllat que ens enfronta a la puresa que cerquem, que resulta ser aquell recer d’esperança incontestablement ineludible i, alhora, imprescindible. Esdevé un veritable reconfort que ens abraça i ens xiuxiueja que, si retornem a la naturalesa i escoltem què hi ha dins nostre, tot esforç és recompensat. Especialment amb Stille tränen, el lied que Anna Alàs convertí en tot un himne per al reconfort, perquè ens parla del dolor de tots, l’universal i l’intrínsec a l’existència humana, però també del concret que ens ha generat la pandèmia a tants nivells, que ens ha fet desenvolupar un gran instint de supervivència emocional enmig de tant (des)concert.

La veu d’Anna Alàs no és només melodia. És un cant a la vida i a la llibertat, a la justícia i el sentit comú, a la perseverança i la responsabilitat. És una veu que ens esperona i ens recorda que no, certament, mai podem deixar de lluitar i que l’art no és ni pot ser avui ja art pour l’art. O emprem l’art de forma revolucionària cap a un fi èticament encara superior que la contemplació sensible de la Veritat, o potser no ens guanyem el dret de trepitjar un escenari (els uns) i acomodar-nos a la butaca (els altres). Luxes no pas materials, sinó morals, i als quals ens cal enfrontar-nos i gaudir des de la responsabilitat. Perquè “a un artista no el defineix on canta o qui l’acompanya, els premis o els àlbums que edita. Qui el defineix és qui el va a escoltar”. I és tan cert, com qui no defineix un escriptor per qui l’edita o qui el premia, sinó qui el llegeix -o rellegeix. Aquesta és la gran lliçó que potser alguns no tenen clara. Aquells qui s’abandonen a la vanitat i els llorers o que perden l’oremus amb les portades o els catxets. No, que no n’hem après? En aquest renaixement rococó que vivim -que alguns esperem que esdevingui neoclàssic i torni a situar l’home en el centre-, hi ha qui perd l’oremus. I l’únic que cal és continuar treballant amb convicció, compromís i sinceritat. I mirar entre el públic i trobar cares estimades o admirades, com qualsevol que pinta la vida amb paraules i, rere d’elles, hi troba son semblable, – son frère! 

Aina Vega i Rofes
Núvol