Cerca de crítiques

Enquesta

Regal musical històric

8/6/2021 |

 

Programa: El giravolt de maig

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1982094-regal-musical-historic.html

El giravolt de maig
Director: Antoni Ros-Marbà Director d’escena: Marc Rosich
Palau de la Música, 6 de juny 

Hi ha tar­des dis­po­sa­des per al record i la història. La d’aquest diu­menge, al Palau de la Música Cata­lana, ho va ser. L’esce­nari on el 27 d’octu­bre de 1928 va estre­nar-se la con­si­de­rada pel com­po­si­tor vila­noví Edu­ard Toldrà (1895-1962) com “la meva cançó més llarga” i de títol El gira­volt de maig, però també el mateix espai arqui­tectònic on va pre­sen­tar-se, en aquest cas el 31 de març de 1944, l’Orques­tra Muni­ci­pal de Bar­ce­lona, actual Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya (OBC). Les dues vega­des sota la direcció, és clar, de Toldrà. Diu­menge teníem una múlti­ple i feliç suma d’ele­ments que, a hores d’ara, són els que per­me­ten emprar el citat adjec­tiu d’històric. Teníem, final­ment i després de nou anys d’absència, un Gira­volt de maig pro­gra­mat, en una dis­creta com gai­rebé invi­si­ble direcció d’escena del sem­pre admi­rat Marc Rosich; teníem també l’OBC, un joiós i ferm elenc de solis­tes vocals, tots sota la direcció lúcida i sàvia d’Antoni Ros-Marbà. Pre­ci­sa­ment Ros-Marbà va ser dei­xe­ble de Toldrà i, a par­tir de 1967, el ter­cer direc­tor titu­lar de la for­mació simfònica de la capi­tal cata­lana després de Toldrà i Rafael Fer­rer (1911-1988), que en va aga­far la direcció, el 1962, a la mort del pri­mer.

Amb 84 pri­ma­ve­res a les seves espat­lles, des del 2 d’abril, curi­o­sa­ment el mateix dia que van néixer impor­tants referències cul­tu­rals de la nos­tra cul­tura com ara l’escrip­tor Miquel de Palol o el com­po­si­tor Benet Casa­blan­cas, el direc­tor de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat tor­nava a diri­gir l’única òpera de Toldrà en la que podia haver estat la dar­rera vegada de fer-ho en la seva dila­tada i extra­or­dinària car­rera. I això no és bal­der. I és que escriure d’El gira­volt és haver-ho de fer con­subs­tan­ci­al­ment de Ros-Marbà, ja que els dos únics enre­gis­tra­ments dis­cogràfics exis­tents de l’obra ens por­ten a la seva presència. El pri­mer, de l’any 1968, dins la mítica Anto­lo­gia Històrica de la Música Cata­lana que va impul­sar Edigsa. Anys després, un segon, en una versió des­ca­ta­lo­gada per Har­mo­nia Mundi però recu­pe­rada en una edició en lli­bre-CD del Cen­tre Robert Ger­hard, l’any 2012, amb la presència d’una nova gene­ració de can­tants. Aquest enre­gis­tra­ment va tenir una versió en con­cert el juny del 2012 en una versió més que dis­creta per motius que ara no venen al cas.

El que ens per­toca ara és feli­ci­tar i agrair la llu­mi­no­si­tat i fili­grana del regal musi­cal que vam escol­tar. Bé és cert que, a judici de l’arti­cu­lista, el lli­bret de l’ano­me­nat príncep dels poe­tes Josep Car­ner (1884-1970) està enve­llint i car­rin­clo­ne­jant estra­nya­ment per l’ús d’un excel·lent tre­ball de llen­gua que, tan­ma­teix, no sé si és el més ade­quat i adi­ent per a un lli­bret d’òpera. Però és que pos­si­ble­ment ni el sigui. Més aviat estem par­lant d’un enginy poe­ti­co­mu­si­cal sor­git de la suma dels talents de Car­ner i Toldrà que ens porta a eri­gir El gira­volt com un mani­fest en tota regla del Nou­cen­tisme.

Lluís Millet i Pagès (1867-1941) a la fi de l’estrena d’El gira­volt va escriure que allò havia estat “una revo­lada del més embri­a­ga­dor; tal­ment una remo­guda de sangs al cap i al cor”. Ara podem escriure com la remo­guda de diu­menge va ser musi­cal i de pri­mer ordre. Un elenc de solis­tes dels països de parla cata­lana for­mat per la soprano Elena Copons (Rosaura), la mezzo Gemma Coma-Ala­bert (Jovita), els tenor Roger Padullés i Lluís Vila­majó com a Gol­fe­ric i Marcó, res­pec­ti­va­ment, i els barítons Josep Miquel Ramon (Perot) i Josep-Ramon Olivé (Cor­vetó) van demos­trar sense com­ple­xos l’alt nivell dels solis­tes cata­lans i que bé ens ani­ria que es traduís en la nos­tra vida musi­cal amb fer pos­si­ble més freqüent­ment tar­des històriques com la d’aquest diu­menge que, per uns moments, ens va por­tar a la memòria el que va ser algun dia la vida musi­cal a Bar­ce­lona i que ara ens per­toca ree­ri­gir. Com? Cre­ient-nos-ho com s’ho van creure Toldrà i Car­ner, però també com ho han fet ara aquests intèrprets. Excels i modèlic.

ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
El Punt / Avui