Cerca de crítiques

Enquesta

El piano majestuós de Buchbinder

19/5/2021 |

 

Programa: Rudolf Buchbinder amb l'Orquestra Simfònica Camera Musicae

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-piano-majestuos-de-buchbinder-179506

Rudolf Buchbinder va actuar com a solista i director davant l’Orquestra Simfònica Camera Musicae

La pandèmia continua fent estralls en l’activitat musical arreu del món. Això ha provocat que el concert que havia de fer l’Orquestra de Hong Kong al Palau de la Música Catalana el passat 11 de maig, finalment el fes l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, acompanyant el pianista Rudolf Buchbinder, que va actuar també com a director en el Concert núm. 21 de Mozart i el Concert núm. 1 de Beethoven. El resultat va ser extraordinari, malgrat que Buchbinder és més pianista que director.

El Concert per a piano núm. 21 en Do major, KV 467 és un dels millors exponents del classicisme mozartià, emanador de bellesa apol·línia, de lluminositat radiant i d’equilibri. Concebut essencialment per al lluïment del solista, no pretén menystenir l’acompanyament orquestral, que de la manera més delicada i suau entra en diàleg i alhora fa de coixí flonjo a la melodia diàfana del piano.

Rudolf Buchbinder és un músic amb molts anys d’interpretació a l’esquena, que toca amb la facilitat d’aquells per als quals les obres més enrevessades semblen gairebé un joc de nens. El vam veure enfilant escales ascendents i descendents a velocitat vertiginosa sense perdre ni un bri de nitidesa. El seu so també és ple de llum, com la música de Mozart.

Cal insistir, però, en el fet que Buchbinder és menys director que pianista. D’antuvi, el piano estava situat horitzontalment, com en els concerts on a l’escenari hi ha la tarima per al director. És a dir, Buchbinder no va tocar de cara a l’orquestra i d’esquena al públic, com fan els solistes quan dirigeixen des del piano. Concentrat exclusivament en les tecles mentre tocava, el paper de l’orquestra va quedar relegat una mica en un segon terme, eixamplant la distància entre un personatge principal i el conjunt de secundaris.

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae va seguir Buchbinder de manera fidel i adaptant-se al seu ritme, malgrat alguns desajustos de velocitat entre tots dos, que es van fer més notoris en els dos moviments ràpids. L’Andante central va ser plàcid i serè, i l’orquestra va ser el coixí amorós perquè el piano lluís encara més.

Deu anys separen el concert de Mozart del Concert per a piano núm. 1 en Do major, de Beethoven, que data de 1795. Encara que porti el número 1, en realitat és el tercer concert que va escriure, després d’un primer que no va publicar, i del Concert núm. 2. És una obra que combina l’aire marcial i majestuós amb la sensibilitat més delicada, i estilísticament podríem dir que bascula entre el classicisme i el romanticisme, amb l’originalitat única que només el geni de Beethoven podia donar a la música.

En el concert de Beethoven, la música va fluir amb llibertat però amb ordre, amb decisió i amb brillantor
Buchbinder és reconegut com a especialista en el compositor de Bonn, i en aquesta ocasió ho va fer palès una vegada més. A diferència de Mozart, en el concert de Beethoven l’orquestra i el piano es van casar en una harmonia meravellosament engranada, i la música va fluir amb llibertat però amb ordre, amb decisió i amb brillantor. Cada secció orquestral va sonar amb nitidesa i alhora ben integrada en el conjunt. Les escales descendents del piano, com una espiral vorejant l’abisme, van tenir la dolça complicitat d’una orquestra precisa i de so vellutat.

Cal destacar el paper del vent fusta, i especialment del clarinet, un instrument sovint difícil d’integrar orgànicament en el conjunt. Als compassos inicials i finals del Largo central, el diàleg entre clarinet i piano va ser d’una finor i una delicadesa exquisides, com una carícia de seda. De fet, tot el Largo va ser l’expressió més pura d’un lirisme eteri.

Rudolf Buchbinder va interpretar el Concert núm. 1 al costat de la Filharmònica de Berlín, dirigida per Christian Thielemann, en un enregistrament que va sortir l’any passat, en commemoració de l’any Beethoven. Sospitem que Buchbinder va prendre bona nota de les indicacions del mestre Thielemann, i les va traslladar des del piano a la formació catalana per aconseguir una interpretació rodona i memorable.

Buchbinder és un pianista que quan agafa el rol de director necessita una orquestra preparada que respongui. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae és una formació que podem considerar ja plenament consolidada, gràcies a la tasca infatigable del seu director, Tomàs Grau. Podríem dir que és l’equivalent simfònic del Quartet Casals, que ha passat de la correcció a l’excel·lència en pocs anys. Esperem continuar gaudint de l’orquestra al costat dels millors solistes del món. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol