Cerca de crítiques

Enquesta

Piotr Beczala o l'art de cantar sense despentinar-se

15/5/2021 |

 

Programa: Piotr Beczala i Sarah Tysman

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.ara.cat/cultura/critica-piotr-beczala-tenor-vibrar-palau-musica_1_3983677.html

El Palau de la Música vibra amb un dels tenors més aclamats del moment.

Ja sé que resulta molt tòpic, però en aquest cas no en podem fugir: Piotr Beczala és un cantant que no necessita presentació. És un dels tenors més aclamats del moment i un artista coherent, amb una trajectòria immaculada i que converteix en or tot el que toca (bé, en aquest cas tot el que canta). El seu repertori ha abraçat des de Mozart fins a Wagner, passant per l’òpera francesa i tres generacions d’òpera italiana: belcanto romàntic, Verdi i verisme. Al lirisme pur de la seva tessitura cal afegir-hi un domini tècnic capaç de crear esfumatures, filats i messe di voce senzillament extraordinaris, gràcies al bon treball diafragmàtic i al savi ús dels reguladors. I amb una veu solar, expansiva i de mil i una irisacions cromàtiques. Un mestre, en definitiva, que a més emociona però que ho fa sense despentinar-se, sense mostrar l’esforç evident que hi ha darrere dels resultats que desperten ovacions i passions a parts iguals. I el Palau de la Música va vibrar, la nit de dijous, amb un programa totalment italià.

Cert que el públic barceloní, molt operístic, esperava sobretot el darrer bloc del recital (amb Verdi i Puccini), a més de la tanda de bisos (més Puccini i Giordano). D’entrada, les cançonetes a l’antiga de Donaudy, les de Respighi, les de Tosti o els Rispetti de Wolf-Ferrarino provoquen gaire trempera. Però si qui les canta hi posa els mateixos recursos tècnics i expressius que després retrobem en àries de Luisa Miller, Un ballo in maschera o Tosca, la cosa pot derivar en focs artificials. I això és el que va aconseguir Beczala al llarg d’un recital de durada generosa (85 minuts) i tot d’una tirada i sense més pausa per a la veu que Granada d’Albéniz interpretada (per cert, magistralment) per una gran pianista com la francesa Sarah Tysman, còmplice tothora del tenor polonès.

Memorable recital, doncs, emmarcat en el cicle Palau Grans Veus i que honora l’auditori modernista i els seus programadors. I el públic ho va agrair, amb ovacions dempeus i un entusiasme gens dissimulat. 

Jaume Radigales
Ara