Cerca de crítiques

Enquesta

La bellesa mozartiana inunda el Palau

8/5/2021 |

 

Programa: Fumiaki Miura i Varvara amb l'Orquestra de Cambra de Viena

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-bellesa-mozartiana-inunda-el-palau-176847

Fumiaki Miura i Varvara ens porten el Mozart adolescent amb tres petites grans joies

La temporada Ibercàmera, havent d’esquivar, com tots els organitzadors, les baixes d’intèrprets a causa de la pandèmia, sortosament va poder celebrar, tal com estava previst, el 29 d’abril, el concert de l’Orquestra de Cambra de Viena, al Palau de la Música Catalana, que va comptar amb el violinista Fumiaki Miura i la pianista Varvara. “Viena és Mozart”, tal com deia el lema del concert, en aquest cas, doblement, ja que el programa que van interpretar l’orquestra vienesa i els dos solistes va estar íntegrament dedicat al compositor austríac.

Tant Miura com Varvara són dos solistes habituals de les temporades d’Ibercàmera. En aquesta ocasió el violinista japonès va actuar com a solista i com a director en el Concert per a violí núm. 5 en la major, K. 219, “el Turc”, una obra que data de 1775 i que porta aquest sobrenom per les al·lusions pretesament folklòriques, alla turca, que fa en el Rondeau final. És ben coneguda també la sonata per a piano núm. 11, alla turca, composta uns anys més tard.

Amb el pas dels anys Fumiaki Miura demostra que ha desenvolupat una maduresa expressiva i que ja no és aquell virtuós perfecte i un xic fred que vam sentir al principi de la seva carrera
Malgrat la seva joventut, amb el pas dels anys Fumiaki Miura demostra que ha desenvolupat una maduresa expressiva i que ja no és aquell virtuós perfecte i un xic fred que vam sentir al principi de la seva carrera. El violinista ara fa sortir un so més ample de l’instrument, i en l’Adagio va mostrar un lirisme que bressava la melodia. El so, però, continua sent incisiu en grau màxim, amb una intensitat feridora, com un dit que s’enfonsa en una nafra oberta.

Amb la segona peça del programa, la Simfonia núm. 29 en la major, K. 201, Miura va canviar l’arc per la batuta. L’Orquestra de Cambra de Viena és una formació eminentment de corda, que només va fer sortir els instruments de vent prescrits per a les obres: dues trompes i dos oboès. Ens pot semblar gairebé impossible que una formació austríaca pugui tocar malament, però sota la batuta de Miura la simfonia no va acabar de reeixir. Malgrat un so brillant de la corda, els quatre instruments de vent van sonar de manera massa independent de la resta de la formació.

Aquesta simfonia també data del període de Salzburg del compositor, concretament de 1774, en què un Mozart adolescent transita d’una simfonia de cambra a una per a orquestra completa. La corda és certament la part més important de la instrumentació, i ha de tocar amb brillantor i amb molts matisos, i l’Orquestra de Cambra de Viena els va fer, especialment en els dos Allegro dels extrems, però en canvi, l’Andante va sonar un xic apagat; Miura no va tenir prou habilitat per convertir-lo en un moviment de caràcter cortesà i graciós, gairebé com una peça ballable.

La tercera peça del concert va ser el Concert per a piano núm. 8 en do major, “Lützow”, K. 246. El sobrenom es deu a la dedicatària, la comtessa Antonia von Lützow, que era pianista, i alhora neboda de l’arquebisbe de Salzburg, Colloredo, per qui Mozart l’any 1776 encara treballava. No es tracta d’un concert d’alta exigència tècnica, tot i que sí que requereix agilitat als dits de l’intèrpret. Varvara, una pianista versàtil que hem sentit en múltiples repertoris, va fer gala d’una sensibilitat intensa i exquisida, especialment en l’Andante, en què polsava les tecles amb finor però fent-ne sortir un so ple i rodó que ho embolcallava tot. Es va erigir en la reina d’aquella música i l’orquestra la seguia amb absoluta fidelitat.

Varvara és una pianista a qui la inspiració sempre acompanya per oferir lectures dolces de les obres amb un so suau i esponjós, amb una mirada molt personal que li atorga un segell distintiu
En el Rondeau final va canviar el legato per un staccato molt graciós i lleuger que donava un aire desenfadat i juganer a l’obra. Varvara és una pianista a qui la inspiració sempre acompanya per oferir lectures dolces de les obres amb un so suau i esponjós, amb una mirada molt personal que li atorga un segell distintiu. Davant l’allau d’aplaudiments, va oferir el Ground en do menor de Purcell, una peça íntima amb què Varvara va demostrar el seu talent i la seva sensibilitat pel barroc.

Fumiaki Miura, que no havia ofert cap propina, va començar a tocar la Pizzicato-Polka al costat de l’orquestra, però amb sorpresa fingida, aviat es va retirar a un costat i els instrumentistes de corda van tocar la famosa polca que a vegades podem sentir en el concert d’any nou del Musikverein.

Dir que Viena és Mozart és excessiu, però un concert dedicat a un dels astres musicals més fulgurants de la història és sempre una meravella. Mozart és el compositor de l’equilibri, de la llum, però sobretot, de la bellesa, i en aquests temps que corren, la bellesa, tant estètica com moral, és més necessària que mai. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol