Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart i les emocions internacionals

5/5/2021 |

 

Programa: Orquestra de Cambra de Viena

Lloc i dia: Auditori de Girona

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1964420-mozart-i-les-emocions-internacionals.html

Pas­sats 230 anys de la seva mort, Mozart sem­bla que és moda, com podem infe­rir del fet que el seu nom apa­re­gui en molts dels pro­gra­mes de con­certs d’aquests últims mesos. Tant és així que la cita més recent de la tem­po­rada Iber­ca­mera a l’Audi­tori de Girona, diu­menge pas­sat, es pre­fi­gu­rava inte­gral­ment ocu­pada amb obres del com­po­si­tor salz­burguès. L’estil de Mozart és un dels més recognos­ci­bles de tot el pano­rama clàssic, gràcies a la seva carac­terística fluïdesa melòdica i rítmica, una música opti­mista i en sin­to­nia amb els valors i les con­ques­tes de la Il·lus­tració euro­pea. I qui millor per posar-la en marxa que una for­mació austríaca, en aquest cas l’Orques­tra de Cam­bra de Viena, metròpoli on Mozart va resi­dir durant l’últim decenni de la seva vida.

Adjun­tem a això l’al·lici­ent dels dos solis­tes, apos­tes inter­na­ci­o­nals d’Iber­ca­mera: la pia­nista russa Var­vara Nepom­ni­aixkaia i el vio­li­nista japonès Fumi­aki Miura, el qual també va exer­cir les fun­ci­ons de direc­tor. El nipó va impres­si­o­nar amb la seva entrega del Con­cert per a violí núm. 5, impo­sant amb el seu Stra­di­va­rius un tempo lent i serè, dei­xant a cada nota el seu baló d’oxi­gen i la dig­ni­tat que per­toca. L’intèrpret de Tòquio va paten­tar això en una demos­tració categòrica de classe i va dei­xar la pla­tea de la Mont­sal­vatge boca­ba­dada i en sus­pensió anímica.

Si com a vio­li­nista Miura és una cer­tesa, com a direc­tor és una pro­mesa en el bon camí. Però sense pausa i –òbvi­a­ment– sense solista, la Sim­fo­nia núm. 29 va per­dre pro­ta­go­nisme i va sonar més com un inter­ludi, amb la for­mació vie­nesa fluint flu­vial com el Danubi en dies pri­ma­ve­rals. Així es va poder pre­pa­rar el ter­reny per al Con­cert per a piano núm. 8 (també ano­me­nat Lützow –cognom de la com­tessa pia­nista que el va estre­nar, el 1776–), en què l’orques­tra va sonar més solemne i va dei­xar bri­llar així la pia­nista mos­co­vita, amb el seu estil gràcil, cadenciós i una mica intros­pec­tiu a què el públic gironí ja està acos­tu­mat.

Durant els aplau­di­ments, i just abans dels bisos, Miura no va poder esqui­var una efu­siva abraçada de la seva amiga Var­vara. A vega­des, les emo­ci­ons són real­ment mozar­ti­a­nes, o sigui, més for­tes que tots els pro­to­cols. Però ja que anàvem dis­te­sos, la ves­prada aca­ba­ria amb un toc d’humor, amb el jove vio­li­nista direc­tor llançant l’orques­tra al piz­zi­cato desen­fre­nat de la famosa Polka dels ger­mans Strauss. No era Mozart, però era vienès, i també una àgil manera de fer-nos tor­nar a casa, som­ri­ent i taral·lejant.

ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
El Punt / Avui