Cerca de crítiques

Enquesta

El ‘‘dramma giocoso'' no és dedicar-se a l'òpera

3/5/2021 |

 

Programa: ‘La principessa filosofa' de Carles Baguer

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-dramma-giocoso-no-es-dedicar-se-a-opera-175330

L'ESMUC teixeix ponts entre acadèmia i teatre amb 'La Bottega d’Opera'

Fa una certa angúnia, la sensació d’estar presenciant un espectacle que des de finals del segle XVIII havia romàs invisible i en silenci; que ningú abans que tu i els del teu voltant havia pogut gaudir de sentir una música que, tal com indiquen les partitures, és interpretada amb tota una orquestra i els cantants necessaris per a fer-la digna del que aquells documents escrits fa més de dos-cents anys indiquen. T’envaeix la ment, el pensament —o més aviat el pressentiment— que, a vegades, el temps, sembla no haver-se escorregut ni un segon des de fa segles. Pensar que les notes que entona, posem per cas, la soprano protagonista d’una òpera que ara no coneixem però que, de sobte, es rescata de l’oblit i es reestrena després de tants anys coberta de pols i silenci, sonen pràcticament igual ara que abans fa esgarrifar i sentir molt petit davant la immensitat transparent però ineludible que és l’art. Perquè podem sentir-nos molt lluny del barceloní comú que va viure a finals del 1700, però en el fons, és ben probable que assistís a una òpera al Teatre de la Santa Creu de la Rambla —a finals del segle XVIII, l’òpera era l’espectacle popular més multitudinari i celebrat arreu d’Europa— i que gaudís, per exemple, d’Le Confusioni della somiglianza, o siano I due gobbi : dramma giocoso de Marco de Portugal que, de fet, s’estrenà a la capital catalana el juny de 1794.

Això és el que ha aconseguit el projecte de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), La Bottega d’Opera, que veié el fruit de l’esforç i la dedicació d’aquestes darreres setmanes al Gran Teatre del Liceu, el passat divendres, 30 d’abril i al Teatre de Sarrià, el diumenge, 2 de maig. Gràcies a aquest projecte acadèmic i formatiu, però alhora de recerca i investigació professional en què han col·laborat les tres institucions, els ja històrics teatres de Barcelona han pogut acollir, de nou, el segon acte d’una òpera de gran èxit en el seu moment, però ara velada i ben oblidada per la major part de la població. Així és com, després de la breu síntesi que l’actriu Sílvia Bel féu del primer acte de l’espectacle per tal que es poguessin entendre els esdeveniments que estaven apunt de succeir, l’Orquestra de l’ESMUC i els estudiants de cant i interpretació del taller d’òpera del centre han permès el gaudi que suposa, sense tenir ni les més mínimes nocions de física quàntica, entendre que l’espai i el temps són variables dependents, manipulables i flexibles.

Aquesta sensació d’enigma i fragilitat davant del món que propicià la interpretació del fragment d’òpera encara és més punyent si es té en compte que la decisió final de quina peça musical representar va ser motivada per l’atzar. La Bottega forma part del projecte de recuperació i visibilització del patrimoni musical de Carles Baguer (1768-1808), a càrrec del musicòleg Oriol Pérez Treviño, que havia apostat per fer arqueologia de l’obra del compositor català més representat de tot el segle XVIII. Amb tot, la recerca propicià un gir de tres-cents seixanta graus, que no només afectaria els seus propis resultats sinó, també, els que l’ESMUC havia de recollir amb el seu projecte. Aquells manuscrits que s’havien conservat a l’Arxiu de Música de Montserrat i que calia, o bé atribuir a l’única òpera del barceloní La principessa filosofa, estrenada el 1797, o bé considerar que formaven part d’ ‘‘una altra òpera del senyor Carles Baguer’’ desconeguda en la seva totalitat, només eren de l’autor en qüestió a mitges. És cert que, en ells, s’hi havia copiat l’obertura de l’òpera de Baguer. Però la resta de manuscrits ni tant sols contemplaven els mateixos personatges que La principessa: era evident que la música que copiaven no formava part d’aquesta òpera i que, per tant, Baguer no n’era el creador. Les composicions musicals del català s’entremesclaven ara amb les d’un contemporani seu, Marcos de Portugal, amb la famosa òpera I due Gobbi per un descuit o la desconeixença del mossèn Magí Bosch (1760?-1839), que ha induït a mantenir la falsa atribució del segon acte de Portugal a una part inconnexa de la sí estrenada La principessa filosofa o, fins i tot, una possible òpera ignota de Baguer.

En aquest sentit, quan t’embolcallen les picabaralles musicals entre els dos enamorats Constanza, interpretada per la soprano Aleksandra Gladysheva, i Cleante, interpretat per Alejandro López, un no només obvia que, efectivament, es troba davant d’estudiants i no de professionals de l’òpera, sinó que es reconeix a si mateix ben a prop d’aquell indret remot de la Toscana en què, un bon dia, les vides de dos geperuts, Rusignolo i Pandolfo, interpretats pels barítons Enrique Padilla i Xavier Casademont respectivament, es confonen fins al punt que l’embolic d’amors, traïcions i pactes no deixen altra opció que creure aferrissadament que la nostra realitat és idèntica a una d’aquestes delicioses mentides que en diem, en Literatura, ‘‘narrativa de ficció’’. Tant és així que en el moment més reeixit de tota la interpretació, l’escena buffa en què Rusignolo emplena incansablement la seva tassa de vi, quan aquest toca l’espatlla del director Marzio Conti, que havia estat girat tota l’estona per guia l’orquestra, no som capaços d’adonar-nos que els dos plans s’han fusionat i que, de sobte, assistim a una mena de xoc de dimensions, la de la història narrada i la de la seva interpretació. I així, les anades i vingudes de Conti per dirigir als joves intèrprets ballen ara al compàs del singlot d’un pobre geperut borratxo creat fa més de dos-cents anys.

I tanmateix, com ens recorden cantant plegats l’última escena de l’acte tots els seus personatges, ‘‘questa è una storia che mai succederà’’. De sobte es fa evident: aquells escassos setanta minuts no eren res més que una invocació d’altres persones i d’altres vides, una fabulació mentidera del que mai no existirà. I aplaudim, llavors. Tres segons després que el silenci s’instauri, de manera irremeiable, un cop l’última nota deixa de vibrar a l’aire, aplaudim. El reconegut director comença a incorporar-se per a saludar, talment com la resta de cantants, els ja mencionats i els qui ens falta al·ludir: Maria Isidoro, Maria Amaral, Robin Sansen, Oriol Quintana. També la trentena de músics que configuren l’orquestra de l’ESMUC, acompanyats per Viviana Salisi al clavicèmbal, sabem que s’acaben els seus moments de glòria. En poc més d’una hora, tothom serà a casa seva i la vida seguirà, si fa no fa, igual que abans d’haver començat el dia. L’òpera, tot i el seu esperit d’obra d’art ‘‘total’’, com han apuntat sempre les seves veus més representatives, és també efímera. S’escorre com, al cap d’avall, s’han escorregut centenars d’anys entre aquell principi de juny de 1794 i el final d’abril de 2021.

Aquesta és, probablement, la gràcia de l’art. Que és irrepetible. Que és experiència pura, única, irreproduïble idènticament. Que no és dues vegades igual. Que ‘‘questa è una storia che mai succederà’’ de manera pastada, sense matisos, sense ni una diferència d’entonació, de tempo o de ritme. I en aquesta línia, per dir-ho amb Walter Benjamin, en l’era de la reproductibilitat tècnica, la música i el teatre són probablement els dos únics gèneres artístics que no ha perdut del tot la seva aura. Ara bé, el projecte de La Bottega d’Opera de l’ESMUC no és una obra d’art. I com que no ho és, i sí que és, en canvi, un projecte pedagògic i professionalitzador d’alt voltatge no cal que obeeixi a les lleis no escrites del que és artifici, ficció i creació passatgera. És a dir, i tal com els seus creadors han dissenyat i promulgat, aposti veritablement i amb durada amb els propòsits que la van fer néixer. És a dir, que no faci sigui sols un miratge en el desert d’incerteses laborals pels que volen dedicar-se a aquest món de ‘‘coses inútils’’, que diu Nuccio Ordine, com ho és el de la cultura i les arts. Perquè hi ha una altra ‘‘storia’’ que sí que ha de succeir i aquesta té a veure amb fer més amable el futur dels joves estudiants de música. Fer-ho sense paternalismes i sense lliçons. Fer-ho sense que imperi en aquesta tasca formativa la narrativa de l’individualista i fal·laç del do it yourself, donant la imatge d’un món que es mou aïlladament i en el qual no és necessari cooperar per aconseguir les ambicions subjectives i els desitjos personals. Si hi ha una cosa que ens ensenya l’òpera, i com bé va remarcar la coordinadora de La Bottega, Mireia Pintó, i la directora de l’ESMUC, Núria Sempere, és que cal la implicació de tothom per què aquesta arribi dalt de l’escenari. Des de l’ajudant d’attrezzo al protagonista i al copista de fa anys que ens ha llegat el manuscrit que ara interpretem. Una òpera no es fa sola sinó amb la seva gent, com tampoc estem sols a aquest planeta. Sembla, doncs, que la voluntat amb què La Bottega d’Opera ha sigut creada contradiu la lògica del panorama cultural i artístic contemporani, en què cada vegada veiem més personatges pensant-se i exhibint-se com a alhora pintors, mànagers, buròcrates, gestors culturals, crítics i divulgadors. Perquè un ‘‘dramma giocoso’’ com el que composà Marcos de Portugal són en el llibret d’una l’òpera o en les pàgines d’un llibre de ficció, no en el fet de voler-se dedicar a ells. ‘‘Nulla ethica sine aesthetica’’ també vol dir això. I els dos geperuts coixos que interpreten, amb innegable rigor i qualitat, unes partitures compostes fa més de dos-cents anys, són aquí per a recordar-nos-ho. 

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol