Cerca de crítiques

Enquesta

Un Schumann antològic

25/4/2021 |

 

Programa: Daniele Gatti, amb la Mahler Chamber Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-schumann-antologic-173013

Daniele Gatti, amb la Mahler Chamber Orchestra, interpreta la integral de les simfonies de Schumann.

A la temporada de Palau 100 hem pogut gaudir, per fi, d’un concert amb una orquestra de dimensions modernes. Els dies 12 i 13 d’abril, la Mahler Chamber Orchestra, dirigida per Daniele Gatti, va oferir la integral de les simfonies de Robert Schumann. En una temporada gairebé exclusivament cambrística a causa de les restriccions sanitàries, hi havia molta set de música simfònica, i tant els intèrprets com el programa es van endur l’ovació entusiasta d’un públic completament entregat a la música romàntica.

En el primer dels dos concerts, la Mahler Chamber Orchestra va tocar les dues simfonies que porten sobrenom, la primera, “Primavera” i la tercera, “Renana”, mentre que en el segon concert va tocar la segona i la quarta. Daniele Gatti va fer sonar un Schumann brillant, esplèndid, i sobretot, romàntic. Tant els instrumentistes com ell mateix es notaven amb moltes ganes de fer música. Gatti va corroborar aquesta impressió quan, al final del segon concert, va adreçar unes paraules a la sala per dir que se sentien molt agraïts de poder tocar en públic, ja que era una cosa que feia més de mig any que no podien fer.

Poder sentir les quatre simfonies de Schumann en dos concerts consecutius és un luxe estètic de primera magnitud. Autor d’una ingent obra pianística, el corpus simfònic del compositor saxó és d’una gran bellesa i lirisme, imbuïda d’aquell esperit de l’artista romàntic turmentat. Va ser la seva dona, Clara, qui el va instar a compondre per a orquestra, ja que considerava que la música que Robert escrivia per al piano tenia un llenguatge molt ric que depassava l’àmbit de l’instrument. Entre 1841 i 1851, Schumann va compondre les seves quatre simfonies, les dues primeres de les quals es van estrenar a Leipzig, sota la direcció del seu amic i col·lega Felix Mendelssohn.

Quan parlem de simfonisme, no és fàcil imposar-se a Beethoven o a Mahler, però les simfonies de Schumann tenen una aura de bellesa plàcida que els dona lleugeresa, i en canvi, no tenen l’esperit arrauxat i angoixant de les de Mendelssohn.

Daniele Gatti es va reivindicar com un bon coneixedor de les quatre peces, ja que va dirigir sense partitura, sentint la música i transmetent-la al públic. El so de l’orquestra fluïa de manera orgànica, amb continuïtat entre la corda i el vent, i els canvis de temps i de ritme eren tan notoris que evocaven mons diferents gairebé a cada moviment. Gatti va tendir a un ritme àgil i viu, però mantenint sempre el legato que el romanticisme requereix.

La Simfonia núm. 3 en Mi bemoll Major, “Renana”, que Schumann va compondre inspirat durant un viatge per la regió prussiana, és potser la més coneguda, i l’única escrita en cinc moviments. Gatti la va arrencar amb molta força, amb una corda molt brillant, però va faltar un punt de subtilitat, especialment en el diàleg en forma d’eco entre primers i segons violins al primer moviment. El Lebhaft final va ser absolutament esclatant i va deixar el públic embadalit i amb moltes ganes de tornar l’endemà al Palau.

No sabem què va fer Daniele Gatti entre el 12 i el 13 d’abril, però el cert és que el segon concert va arrencar amb més força, més decisió i amb una capacitat emotiva molt més intensa. El Schumann del segon dia va sonar elèctric, amb una energia desbordant. El ritme viu dels moviments ràpids es va incrementar i el lirisme de l’Adagio espressivo de la segona simfonia va sonar amb una delicadesa poc comuna. L’orquestra va sonar com un sol cos, en una unitat compacta sense ser monolítica. L’Scherzo va ser senzillament deliciós i ple de gràcia, amb passades d’arc curtes i lleugeres, però sense arribar a ser staccato.

Gatti ens va fer acabar de vibrar amb la Simfonia núm. 4 en re menor, l’única en una tonalitat menor, i per això la que té un esperit més turmentat, tot i que no de manera constant. L’Scherzo d’aquesta simfonia, ben diferent del de la segona, va ser àgil i suau, i va desembocar en el Langsam-Lebhaft final, que Gatti va accelerar i l’orquestra el va seguir sense perdre el ritme.

Encara que aquesta temporada hi hagués hagut d’altres concerts simfònics, el de la Mahler Chamber Orchestra amb les simfonies de Schumann seria igualment un dels més importants, per la qualitat de la interpretació, però sobretot, per la unitat del programa. Els programes monogràfics o temàtics sempre són una immersió en l’univers d’una època o d’un compositor i aporten una visió global, tant als intèrprets com al públic. Celebrem, doncs, els dos concerts i desitgem que en vinguin d’altres de similars. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol