Cerca de crítiques

Enquesta

Una 'Aida' intimista i allunyada dels estàndards de grandiloqüència

29/4/2021 |

 

Programa: Aida, de Verdi

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Maite Alberola (Aida), Alejandro Roy (Radamés), Laura Vila (Amneris), Carles Daza
(Amonasro), Jeroboam Tejera (Ramfis), Alejandro Baliñas (Il re), Eugènia Montenegro
(Gran Sacerdotessa).

Cor AAOS. OSV. Daniel Gil de Tejada, director musical. Carles
Ortiz i Jordi Galobart, director d’escena i escenografía.

Aida no és una un títol a l’estil de la grand-opéra francesa decimonònica, si no el millor exemple de la fusió d’aquesta amb la tradició del melodrama italià. És una òpera majoritàriament estàtica, intimista, intensa i de poc desenvolupament psicològic dels personatges; que requereix una orquestra de sonoritats quasi cambrístiques amb gran detallisme, essencialisme i refinament tímbric, de textures i expressiu.

Per a cloure la temporada i sota el ventall de la Fundació Òpera a Catalunya, l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell l’ha programat per tercera vegada en els seus quasi 40 anys d’activitat. Per la logística dels teatres de la gira pel territori i pels condicionants pressupostaris, Carles Ortiz i Jordi Galobart han reaprofitat i polit la producció de 2012 amb un escenari auster i força unitari en els quatre actes, bona il·luminació de Nani Valls i una estètica que combina el vermell, el negre i el blanc tant en el vestuari com en els decorats. Aquests presenten unes escalinates (disposades frontalment i lateralment) i uns telons transparents d’arquitectures i escultures egípcies dibuixades com a marc escènic principal.

Un muntatge, doncs, més neutre i allunyat dels estàndards de grandiloqüència, que funciona perquè, com de costum, explica la història de manera planera, accessible i amb encerts com la justificació dramatúrgica proposada amb l’allitament entre els dos amants durant el preludi. No obstant, s’arrisca a no satisfer al sacrificar la poètica visual de la nit a la vora del Nil a l’acte tercer i en no trobar una solució convincent pels dos nivells requerits per Verdi a l’escena final: el d’Amneris i el de la tomba d’Aida i Radamés.

D’altra banda és comprensible la supressió dels tres ballets respectant el toc de queda, així com la reducció del moviment en el quadre de la desfilada; tot i que, les sis trompetes addicionals de la famosa Marxa triomfal s’ubiquen al centre de l’escenari com si fossin solistes de concert, en comptes de flanquejar a Il Re o situar-se als peus i a l’extrem superior de les escalinates.

Cor i orquestra

Tot i un inici perfectible en afinació de la secció de corda, l’OSV va satisfer sota la batuta de Gil de Tejada, que va optar per tempi àgils aparellats amb suficient atenció en les dinàmiques; bons acompanyaments, com en el duo entre Amonasro i Aida; i intervencions solistes destacades, com la de l’oboè en l’altre duo de l’acte tercer; i moments de voltatge com el tram final del concertant de l’acte segon. Encertat a grans trets el cor, particularment, en les cants en el back-stage en una òpera on la massa coral juga un paper molt destacat i exigent en tessitura, concertació i diversitat de textures.

Quartet protagonista

Alejandro Roy té una veu adequada en volum i metall, amb un centre i agut cabals per al rol de Radamés. El demèrit rau en una tècnica d’emissió engolada i un estil canor rude, de fraseig poc mal·leable i que prescindeix de les freqüents indicacions exigides per Verdi en l’aplicació de recursos expressius com els apaniaments, morendos, les mitges veus i les smorzature. La prova va ser-ne la conclusió de la seva ària de sortida, Celeste Aida, en una actuació arquetípica i un punt testosterònica.

Més rica musicalment i amb una perruca de mèrit, Maite Alberola va corroborar la tinta verdiana i l’amplitud necessàries per al rol, tot i que també se li agrairia un punt més dolçor i caràcter slancio al seu fraseig: el dramatisme, la intensitat i la comoditat en la tessitura ja els dóna, com va demostrar a les dues àries (“Ritona vincitor!” i “O patria mia”) i al duo amb Carles Daza Aquest va ser un Amonasro més autoritari que amb autoritat –escènica-, de dicció nítida, centre refulgent i timbre clar.

Com fa nou anys Laura Vila va revelar-se com una Amneris vocalment poderosa, potser no idònia, però sí convincent, molt estudiada i amb una evident evolució estilística, guanyadora de desimboltura i d’intensitat en el sofriment del quart acte, després d’un duo amb Aida igualment lloable i de fer-se notar en el concertant del segon acte.

Per la seva part, suficients i correctes el Ramfis de Jeroboam Tejera, la Sacerdotessa d’Eugènia Montenegro i Il Re d’Alejandro Baliñas, una veu imponent, jove i tremendament prometedora encara amb molt camí per a polir-se en la que és una altra troballa de Mirna Lacambra. De fet cinc dels set rols solistes pertanyen a diferents generacions forjades a l’Escola d’Òpera de Sabadell. I tres d’ells (Alberola, Daza i Vila) han pogut llaurar-se una carrera fora de Catalunya, amb més o menys regularitat –i ocasionalment al sempre pretenciós Liceu-.

Quelcom que reafirma el projecte de la Fundació Òpera a Catalunya i les produccions sabadellenques com l’alternativa operística catalana gestionada per gent de música, per professionals de la partitura, per gent que ha trepitjat i trepitja els teatres des de dins.

Ah! I una petita alegria, útil, encara que poc ecològica: han tornat els programes de mà en paper.

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell