Cerca de crítiques

Enquesta

La naturalitat de la cançó

23/4/2021 |

 

Programa: Enric Martínez-Castignani i Albert Guinovart

Lloc i dia: Teatre Principal de Sabadell

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-naturalitat-de-la-canco-171303

Enric Martínez-Castignani i Albert Guinovart presenten ‘Paisatges’ al Teatre Principal de Sabadell.

Un dels retrets que em solen fer quan explico que adoro el lied és: “Sou una colla d’estirats! Que si no es pot aplaudir entre cançons, que si tusses t’apedreguen, que s’ha de passar la pàgina del programa en silenci… Així no hi ha forma de gaudir de la música!”. No sé si tenen raó -jo participo de la litúrgia amb molt de gust-, però sí és cert que els Liederabende que avui frequentem tenen poc a veure amb les primeres reunions on compositors, cantants aficionats i els personatges més heterogenis es reunien al voltant d’un piano per passar el vespre plegats en un ambient informal. I aquesta és la primera gran virtut del recital que van oferir divendres 16 d’abril Enric Martínez-Castignani i Albert Guinovart al Teatre Principal de Sabadell: no renunciar ni per un moment a la qualitat i a l’exigència artística i, malgrat tot, aconseguir crear una atmosfera propera i distesa.

Una part del mèrit recau en l’inusual repertori triat pel baríton i el pianista per posar punt i final a la seva residència al teatre: sota el títol “Paisatges” van trobar la manera de reunir harmònicament en la mateixa vetllada les Songs of travel de Vaughan Williams, les cançons de reminiscències andaluses de Miquel Ortega sobre textos de Lorca i diverses composicions de Guastavino amb clara inspiració del tango argentí. Què poden tenir en comú partitures d’origen i regust tan disparells? Tal com ho vaig viure jo, la tornada als orígens, l’homenatge a la cançó popular i un toc de melangia en retratar paratges potser perduts.

Enllaçant amb el comentari inicial, l’enfocament de Martínez-Castignani va ser coherent: emissió directa i clara, renúncia a qualsevol tipus d’efectisme i cant aparentment espontani. Però no ens enganyem! Això no vol dir de cap manera que es descuidés: els seus recursos vocals (entre ells, un admirable fraseig i uns pianíssims controladíssims) van denotar una atenció mil.limètrica al text i una gran voluntat per comunicar. El baríton és un bon narrador d’històries, sap retenir l’atenció del públic i domina allò tan difícil de “saber dir”, qualitats essencials per a un intèrpret de cançó. La seva veu ha assolit una maduresa interessant, amb uns greus ben assentats, una projecció potent quan cal i un timbre càlid. Alguna frase emesa entre dents? Alguna, efectivament, però compensades de sobra per la delicadesa amb què és capaç de recollir la veu amb un excel·lent exhibició de control de dinàmiques.

De la seva banda, Guinovart va aportar les necessàries elegància i sofisticació per deixar clar que potser sí que les cançons recreen un ambient popular o amb tocs folklòrics però que estem davant de música culta de primer nivell. Impagable l’inici de les Songs of travel, on va semblar recrear els passos d’un caminant com si d’un segon Winterreise es tractés. Si el baríton va tendir al to elegíac i melancòlic, el pianista es va mostrar més intens i contundent, i va tornar a donar la lliçó de classe que és habitual en ell.

La vetllada va acabar amb un encore perfectament adient, una encantadora Canción al árbol del olvido, de Ginastera. Concloem, doncs, amb la reflexió que hi ha vida més enllà de Schubert i el lied alemany, un repertori imprescindible i meravellós però que de vegades sembla marcar la pauta d’una manera excessiva. Hi ha moltes altres maneres d’enfocar la cançó i la de Martínez-Castignani i Guinovart aconsegueix connectar amb el públic de manera automàtica sense renunciar a l’exigència artística i oferint música de primer nivell. Remarquem també que hi ha escenaris fora de les grans capitals i entitats com les Joventuts Musicals de Sabadell que s’escarrassen contracorrent per mantenir viva l’activitat. 

Meritxell Tena
Núvol