Cerca de crítiques

Enquesta

Desafiant els referents

12/4/2021 |

 

Programa: Jorge Jiménez i Anna Stegmann

https://www.nuvol.com/musica/classica/desafiant-els-referents-168464

Jorge Jiménez i Anna Stegmann experimenten a Lunaris.

Si sou afeccionats a la música antiga, és pràcticament segur que heu escoltat Jorge Jiménez. El violinista, vilanoví però actualment afincat a Gran Bretanya, és un dels instrumentistes més sol·licitats i bellugadissos del panorama: concertino habitual de Forma Antiqva i Capella Cracoviensis, fundador de Tercia Realidad, director convidat a diferents ensembles per tota Europa i ànima de projectes personalíssims com Soledad, on troba com conjuntar Biber i Bach amb la música d’arrel espanyola, o l’adaptació de les Variacions Goldberg per a violí, una deliciosa i, alhora, pertorbadora bogeria que ens té a més d’un enganxats a YouTube quan estrena els capítols del documental que ha realitzat per explicar l’aventura. De la seva banda, la flautista Anna Stegmann no és precisament una nouvinguda: fundadora de l’Ensemble Odyssee, col·laboradora de La Risonanza, el conjunt B’Rock i l’Academy of Ancient Music, i professora a la Royal Academy of Music de Londres.

Aquests dos talents tenen, des de fa uns anys, un projecte comú en forma de trilogia discogràfica, de la qual ja ha vist la llum el primer volum, Lunaris. El segon, Zenith, es començarà a gravar el proper mes de maig i, mentrestant, els artistes es presentaran en gira per Alemanya i Holanda si les mesures sanitàries ho permeten.

Serà interessant veure la reacció del públic davant la proposta: Lunaris no és un disc a l’ús i clarament requereix un cert esforç per part de l’oient. Per començar, no es deixa etiquetar i tots sabem que crítica i públic ens sentim més segurs si sabem quin terreny trepitgem. Jiménez i Stegmann, però, ens obliguen a deixar de banda expectatives i preconceptes, i ens enfronten a un treball conceptual on les delimitacions de temps i estil deixen de tenir sentit. Estructurat en quatre parts breus, que simbolitzen les fases de la lluna, transita sense trencament entre peces anònimes dels segles XIII i XIV i Berio o Bartók, tot plegat precedit per composicions ambientals del propi violinista. La intenció d’aquest interessant experiment és superar barreres i explorar els diferents estats d’ànim que pot provocar la música de la mateixa manera que la lluna afecta els humans. El punt de partida té un punt iconoclasta: la música antiga és tremendament orgànica. S’insisteix en cordes de tripa, fusta, instruments amb antiguitat… I aquí aquesta relació gairebé física amb la música conviu amb l’altre extrem, l’aparent fredor de la música electrònica. Tot plegat s’aconsegueix reunir en un tot harmònic i amb un to homogeni sorprenent tenint en compte la distància temporal i estilística de les peces. El resultat és un viatge a un univers per descobrir, certament acollidor però amb alguna aresta i racó fosc, i moltes preguntes per respondre.

Lunaris és també la banda sonora d’un curtmetratge creat per l’artista conceptual Lukas Zerbst i suposa el debut com a duet de dos músics reconeguts en un terreny que, de vegades, peca massa de convencionalisme. Els codis sovint massa estrictes de la música antiga, que ens posa paranys on tots hem caigut algun dia sobre com hauria de sonar una peça o com voldria el compositori que sonés, salten pels aires davant aquest disc. Visca, doncs, la llibertat creativa i els músics que gosen mirar més enllà. 

Meritxell Tena
Núvol