Cerca de crítiques

Enquesta

Un art de la fuga imponent

4/4/2021 |

 

Programa: Daniil Trifonov

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-art-de-la-fuga-imponent-166759

Trifonov va posar el seu art al servei de Bach en una actuació esplèndida.

Després d’un petit incident amb el trànsit fronterer, el pianista rus Daniil Trifonov va fer el recital programat dins la temporada Ibercàmera tres dies més tard del previst, el 26 de març, al Palau de la Música. Com que finalment només va fer un concert —i no les dues sessions que s’havien anunciat—, vam poder sentir el programa sencer, integrat exclusivament per obres de Bach. El plat fort va ser L’art de la fuga, l’obra magna del compositor en l’art del contrapunt, juntament amb l’Ofrena musical. Trifonov va oferir una lectura diàfana, intensa i precisa de la música de Bach per a teclat.

A banda i banda de L’art de la fuga, Trifonov va tocar dues peces originals de Bach, però en arranjaments de compositors força posteriors. Va començar el concert amb la famosa Xacona de la Partita núm. 2 per a violí sol, en un arranjament que Brahms va fer per a la mà esquerra. Si la peça original per a violí és un tour de force per a l’intèrpret, no ho és menys la versió que Brahms va escriure per a Clara Schumann, que en aquell moment tenia una lesió a la mà dreta que li impedia fer-la servir. Daniil Trifonov, amb la seva força percutora habitual, va tocar la Xacona amb una intensitat colpidora, fins i tot amb duresa, fent sortir del piano un so esplendorós que semblava impossible només amb els cinc dits de la mà esquerra. Tan sols amb aquest inici ja va deixar el públic estabornit, i és que aquest músic de només trenta anys té una solidesa impressionant tant en tècnica com en expressivitat.

Aquest músic de només trenta anys té una solidesa impressionant tant en tècnica com en expressivitat
L’obra central del programa va ser L’art de la fuga, BWV 1080, una peça poc interpretada del compositor, ja que sempre s’havia considerat com un estudi teòric del contrapunt i s’havia donat poca importància a la seva concreció sonora. És, doncs, una sort i un goig haver-la pogut sentir en una interpretació tan imponent com la de Daniil Trifonov. L’escriptura de Bach per a teclat, gairebé sempre contrapuntística, presenta moltes dificultats per a l’intèrpret, una de les quals, la necessitat de distingir nítidament cadascuna de les veus del contrapunt. Trifonov va demostrar que la força descomunal que posseeix als dits no la fa servir només per tocar un Rachmàninoff d’allò més arravatat, sinó que en aquest cas la va posar al servei d’una execució mesurada i equilibrada d’una obra tan complexa.

L’art de la fuga està format per catorze fugues i quatre cànons, però Trifonov “només” va tocar les fugues. Són totes sobre el mateix tema, escrites a tres o quatre veus, i amb caràcters diferents. Trifonov va tocar amb una percussió molt precisa, amb la intensitat adequada a cada fuga, i sobretot, amb una articulació meticulosa que permetia resseguir la línia de cada veu. Va fer ús del pedal però sense abusar-ne, va tocar fort però amb estil staccato, propi del barroc, de manera que les notes tenien la màxima intel·ligibilitat. A cada fuga era com si obrís un món nou que començava amb poca cosa i de mica en mica s’anava descabdellant en una proliferació de so magnífica però sempre controlada. Novament, la música de Bach fluïa com el riu que el seu nom significa, i Trifonov va crear la sensació que escoltant-lo ens perdíem en un laberint ple de meravelles.

El concert es va acabar amb el que potser és el coral més famós del Cantor de Leipzig, Jesu bleibet meine Freude, BWV 147, en l’arranjament que en va fer la pianista Myra Hess el 1934. Es tracta d’una versió suau i d’aire romàntic que transmet la idea de llum i esperança. Trifonov en va fer una interpretació amb un so ple, harmoniós, i sobretot, flonjo, com si fos un núvol de cotó fluix que ens acariciés la pell. Cloure amb aquesta peça tan dolça després de l’austeritat de L’art de la fuga va ser una decisió molt encertada.

Sens dubte, Daniil Trifonov és un músic de cap a peus que respira música per tots els porus i que la transmet amb tota la potència i energia. Va demostrar a bastament que no és només un pianista idoni per al repertori romàntic, sinó que sap fer una lectura acurada, fidel i precisa d’una de les peces més endimoniades de Bach. També se li ha d’agrair que interpretés les tres peces de manera seguida, sense deixar lloc a aplaudiments entremig. Quan s’interpreta Bach, és fàcil tenir la sensació que som en un temple més que en una sala de concerts, i per tant, el respecte ha de ser escrupolós. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol