Cerca de crítiques

Enquesta

Michel Camilo interpreta Gershwin amb l'OBC

Ritmes transatlàntics

6/2/2005 |

 

Obres de Bernstein, García Demestres i Gershwin. Michel Camilo, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 29 de gener.

Justificat l'entusiasme que un Auditori ple de gom a gom va reservar per a Michel Camilo. El pianista dominicà va exhibir frescor, agilitat i poder comunicatiu en el seu vibrant pas pel Concert en fa major de Gershwin, aliant les dues condicions imprescindibles que l'obra demana per arribar a bon port: la llibertat improvisatòria del jazzman i el rigor formal del pianista de concert. Si no hagués hagut de lluitar contra les onades sonores que emanaven de l'OBC, estimulada pel seu titular, el resultat encara hauria estat més estimulant. Per sort, Camilo va tenir al moviment lent el camp més propici perquè el seu piano cantés amb llibertat, llibertat incrementada de manera exponencial a les tres propines ofertes per a més festa del públic.

El programa reunia dos dels autors nord-americans, Gershwin i Bernstein, que amb més èxit van reunir els vessants popular i culte (tot i que aquests termes no acaben de ser prou precisos) de la música. Ernest Martínez Izquierdo va mostrar similar predilecció per l'inflament decibèlic i la brillantor desaforada a les Danses simfòniques extretes de West Side Story, si bé és cert que en passatges com Somewhere hi va haver veritable tendresa. Completava el programa el darrer fruit de la positiva en intenció i desigual en resultat política d'encàrrecs de l'OBC, La festa d'Albert García Demestres. El compositor va respondre amb un estentori esgarip per agrair els aplaudiments a una peça de bona factura que es mou en un curt espai de temps entre melodisme melós, ironia i vàcua transcendència.
Xavier Cester
Avui