Cerca de crítiques

Enquesta

Passió desbordant: Sol Gabetta i Elim Chan a L'Auditori

24/3/2021 |

 

Programa: Sol Gabetta i Elim Chan

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/passio-desbordant-sol-gabetta-i-elim-chan-a-lauditori-163710

La violoncel·lista i la directora s’alien per oferir un concert de so contundent

Sota el títol Utopia es van presentar Sol Gabetta i Elim Chan a L’Auditori de Barcelona en dues sessions, divendres 19 i dissabte 20, en concerts de durada pràcticament prepandèmica i un menú que combinava la creació contemporània (la peça del mateix títol, de la compositora Sofía Martínez Ramírez), el Concert per a violoncel número 1 de Saint-Säens per a lluïment de la solista, una simfonia de les més populars del catàleg mozartià, la 40, i un canvi de programa, la 4 de Prokófiev. Cal dir-ho tot: en els temps que corren i ara que disposem de mitjans per fer-ho, no seria mala idea que no ens haguéssim d’assabentar de les modificacions de darrera hora ja asseguts a la sala o que se’ns expliquessin els motius darrera d’una decisió d’aquest estil.

És fantàstic que un concert totalment normal i fora de tota efemèride sigui protagonitzat per dones, i esperem que un dia això no mereixi ni un comentari. I si la quantitat de dones directores (de solistes anem millor) és minsa, la de compositores encara és ho és més. Destaquem, doncs, la feina de Martínez Ramírez, autora de la partitura que va donar títol a la vetllada, una interessant composició amb ressonàncies de l’Atmosphères de Ligeti que comença amb un violí pràcticament inaudible i va pujant paulatinament en intensitat fins arribar a l’esclat amb un tutti orquestral rematat per l’intens so del gong per tornar-se a replegar sobre sí mateixa després. Molt destacable la feina del concertino Raúl García i la resta de violins, que van aconseguir crear un ambient inquietant entre evanescent i galàctic. Ben bé semblava que la música flotés! La directora hongkonesa va demostrar tenir un gran control sobre l’OBC, que es va mostrar precisa i disciplinada.

Chan va confirmar la bona impressió inicial amb una lectura fresca i transparent del Prokófiev, on van destacar els aires pastorals del primer moviment i el sempre inspirat primer flautista Francisco López, que s’adapta com un camaleó a tots els estils i admira amb el seu fraseig i el seu so dolç però amb personalitat. Orquestra i directora van oferir petites miniatures on pràcticament semblava que estiguessin fent delicada música de cambra. Lamentablement, el concert va començar a tòrcer-se amb el que havia de ser el plat principal, la intervenció de l’estrella del violoncel Sol Gabetta. Evidentment, no cal ni discutir la perícia de la solista, la seva exactitud o la seva impossible facilitat pels tempi endiabladament ràpids. Cert és també que es tracta d’una instrumentista poc convencional, amb unes digitacions poc ortodoxes, un ús inesperat del glissando i tendència als cops d’arc. Directora i cellista van semblar entrar en mode de retroalimentació mútua per servir un Saint-Saëns poc matisat, tensionat i temperamental. L’orquestra, fins aquells moments endreçada, va superar amb escreix el volum de la solista, a qui va ofegar durant la pràctica totalitat del primer moviment. Gabetta va passar per sobre el públic sense donar un moment de respir o reflexió amb una acumulació inhumana de notes veloces però desdibuixant el fraseig i el discurs. Es podria dir que es va mostrar més elèctrica que poeta. Al final, tot i alguns moments de més lirisme de molta més bellesa que el conjunt, era més senzill deixar-se dur per l’orgia d’intensitat i contundència que apreciar els detalls i els contrastos previstos pel compositor.

El canvi d’actitud de Chan, que va passar d’una direcció decidida a una excessivament dura, va perjudicar el Mozart, que va resultar pràcticament marcial i sorollós. Sense ni rastre del sentit de l’humor del compositor, la visió de la directora va semblar traçada amb regla i compàs, exacta però sense la humanitat característica del geni salzburguès. Ben tocada sens cap mena de dubte però sense ànima. Clarament la directora va aconseguir un so empastat d’una OBC que de vegades pateix de certa manca de coordinació, amb uns violoncels sòlids, unes fustes càlides i la sempre impecable Mireia Farrés a la trompeta, i en la qual només caldria fer un toc d’atenció a uns metalls lleugerament estridents. Pel camí, per desgràcia, va quedar el desig d’escoltar una mica menys de metrònom i una mica més d’implicació emocional.

Com a nota positiva, cal destacar que l’OBC no deixa de sorprendre’ns i que demostra un cop més el seu potencial quan el podi l’ocupa algú amb prou caràcter. Personalment, prefereixo Gabetta com a integrant de quartet de cambra: quan es mostra més continguda, en la meva opinió, resulta més interessant i ens permet apreciar més les seves innegables qualitats.  

Meritxell Tena
Núvol