Cerca de crítiques

Enquesta

Quan l'espectacle és al fossat

30/3/2021 |

 

Programa: Otello, de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/quan-espectacle-es-al-fossat-165416

Dudamel recull els fruits de Josep Pons al capdavant de l’’Otello’ del Liceu.

Cal situar les coses a lloc. Feia molts anys que hom no sortia del Gran Teatre del Liceu amb la sensació que l’Orquestra del teatre havia estat la gran protagonista de la funció. Fet que encara cal posar més en valor si tenim en compte que, per aquestes funcions de l’Otello de Verdi, el teatre ha comptat amb un dels millors repartiments possibles avui en dia per aquest títol, un dels moments més culminants de la proposta col.legiada del Barcelona Obertura Spring Festival.

Gustavo Dudamel torna per segona vegada aquesta temporada al Liceu i signa un ‘Otello’ brillant. ACN
Després d’anys de penúries, la feina de Josep Pons al capdavant de l’orquestra cal qualificar-la d’exemplar, gairebé d’heroica, i la millora del conjunt ha estat tant gradual com evident. La nova direcció artística, a més, ha apostat fort per accelerar aquest procés no només renovant elements importants de l’orquestra sinó amb l’augment exponencial del nivell de les batutes escollides. Paradoxalment, la pandèmia internacional ha contribuït també a aquesta evolució, ja que, a noms com els de Scapucci, Frizza, Minkowski, el mateix Pons o Afkham -que malauradament no ha pogut venir degut a la cancel·lació de Tannhäuser-, s’hi ha afegit un desocupat Gustavo Dudamel.

El director veneçolà, que ja havia estat anunciat en el seu moment per una futura Flauta màgica, ha avançat la seva col·laboració amb el Liceu i, si ja va inaugurar temporada amb Il trovatore en versió de concert, ara ha reaparegut, substituint a l’inicialment previst Riccardo Frizza, per fer-se càrrec de les onze funcions d’Otello. I ho ha fet amb resultats excel·lents en línies generals, convertint l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu en un instrument d’altíssim nivell.

L’inici de l’Otello verdià, una de les grans creacions de l’autor, és d’una complexitat màxima que requereix una mà ferma per controlar el terrabastall orquestral, però sobretot la difícil concertació amb cor i solistes. Dudamel va arrencar amb un esclat orquestral de força desfermada i va mantenir la cohesió del conjunt de manera magistral. Una precisió que es va perllongar durant l’escena bàquica, de complexa escriptura rítmica, signant així una seqüència musical inoblidable.

Si aquest inici quedarà pel record, també ho farà la subtilesa amb què va dirigir l’inici del quart acte. La “Canzone del salice” i l’“Ave Maria” posterior, amb la inestimable col·laboració d’una exquisida Krassimira Stoyanova, van assolir un grau d’intimitat i lirisme extraordinari. Amb un tractament de la matèria sonora magistral, Dudamel i l’Orquestra van aconseguir transmetre vívidament aquell calfred i pressentiment de mort que recorre tota l’escena.

En el segon i tercer acte, en els que predominen els diàlegs entre Otello i Iago, Dudamel va optar per ritmes més aviat lents, fins i tot morosos, probablement amb la voluntat d’atorgar el màxim protagonisme al text, a les paraules que, en aquests passatges, tenen una importància cabdal. Això sí, no va estalviar volum en les explosions passionals d’Otello o en fragments com el Credo de Iago, però sempre sent molt curós d’on podia desencadenar el so orquestral sense perjudicar els cantants.

Uns cantants que van rendir a un altíssim nivell. En el rol titular, Gregory Kunde va posar de manifest la seva intel·ligència com a intèrpret, així com un instrument encara en prou bones condicions. Salvat amb sorprenent rotunditat l’”Esultate” inicial, en el duo amb Desdemona va mostrar les inevitables oscil·lacions d’una veu de la seva edat, però la línia de cant sempre va ser elegant i els recursos tècnics amplíssims. En les parts més dramàtiques dels actes posteriors va lluir rotunditat i gran domini dels viaranys psicològics del personatge, posant de manifest que el seu Otello és el referent dels últims anys. Va coronar la seva actuació amb un emotiu final però, sobretot, amb un “Dio, mi potevi” d’alt voltatge dramàtic.

Krassimira Stoyanova ja havia interpretat Otello al Liceu fa uns deu anys, però el temps sembla que no hagi passat per ella malgrat haver eixamplat el seu repertori amb rols com la Marschallin, del Rosenkavalier i tenir en l’horitzó l’Elsa de Lohengrin. Tècnicament Stoyanova és plusquamperfecta. Atacs impecables, mitges veus i pianissims infal·libles, timbre de gran puresa igual en tots els registres i solidesa interpretativa. La seva actuació va ser remarcable en cadascuna de les seves intervencions i, com s’ha esmentat, es va aliar amb Dudamel per construir un inici del darrer acte de gran impacte.

Extraordinari també el Iago de Carlos Álvarez, paper que ha interpretat en els millors escenaris del món i que cada dia sembla ser una mica més seu. Prova d’això va ser, especialment, la magnífica recreació del “Sogno” de Cassio, desplegant una amplíssima gamma de dinàmiques. El seu Iago no és mai forçat ni busca una maldat artificiosa. Tot al contrari, la seva potència prové de la seva absoluta naturalitat. Per altra banda, a aquest aprofundiment progressiu en la psicologia del personatge, cal afegir una veu que manté la seva rotunditat, rodonesa i bellesa.

A aquest tercet de luxe cal afegir-hi el magnífic Cassio d’Airam Hernández. El tenor canari va ser tot un luxe en aquest rol secundari però amb un pes important. La veu, perfectament projectada, va sonar més bonica i polposa que mai i, a més, l’intèrpret es va mostrar com un excel·lent actor, atorgant gran presència al seu personatge. I si parlem de grans actors, no cal dir que Francisco Vas va extreure tot el suc a Roderigo, perfectament integrat tant en el discurs escènic com en el musical. Notable l’Emilia de Mireia Pintó i complidors Felipe Bou i Fernando Latorre en els papers de Lodovico i Montano. Per concloure el vessant musical, assenyalar la bona prestació del Cor del Liceu en una obra amb fragments molt exigents. Especialment en la primera escena, va mostrar una cohesió i rotunditat molt remarcable, així com en el gran concertant del tercer acte.

La producció d’Amélie Niermayer – procedent de la Bayerische Staatsoper i que va substituir a l’inicialment prevista procedent de la ROH – va ser tímidament protestada per una part dels assistents. Niermayer posa el focus en Desdemona, que es manté permanentment en escena, sovint en segon pla. Amb aquesta idea, Niermayer pretén restituir al personatge femení part del protagonisme que perd en la translació de Boito respecte a l’obra original de Shakespeare. Per altra banda, a través d’una concepció minimalista, situa l’acció en una indeterminada actualitat i elimina per complet el component racial i racista de l’obra.

Hi ha algunes decisions gratuïtes en la direcció escènica, com quan Desdemona crema el famós fazzoletto o Iago es disfressa de noia en l’ofrena floral a aquesta. Per altra banda, el seu retrat tant d’Otello com de Iago està allunyat de clixés, desposseint al primer de qualsevol aura de grandesa i al segon de reminiscències mefistofèliques. Si bé la seva dramatúrgia no aporta grans troballes, cal dir que la direcció d’actors i el moviment escènic és prou acurat i que la proposta no entorpeix l’espectacle. I l’espectacle, en aquest Otello, sense dubte es troba al fossat orquestral. 

Antoni Colomer
Núvol