Cerca de crítiques

Enquesta

Un “clàssic” contemporani

26/3/2021 |

 

Programa: La ópera de cuatro notas

Lloc i dia: La ópera de cuatro notas

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-classic-contemporani-164381

Òpera de Cambra de Barcelona estrena a la ciutat 'La ópera de cuatro notas'.

És curiós que tant Wolfgang Amadeus Mozart com el seu arxienemic Antonio Salieri decidissin crear l’any 1786 dues comèdies basades en la situació d’una companyia teatral. Un camp còmode (potser innovador aleshores) per tractar tot el repertori de tòpics al voltant dels cantants, les particularitats psicològiques de les diferents tessitures, etc. O potser no és tan curiós com simptomàtic de l’oferta i la demanda en aquell període.

No sembla que dos segles després Tom Johnson tingués molt més a dir quan l’any 1972 va oferir al món (via Nova York) The four note opera. Ni en relació al text ni en relació a la música hi ha res que pugui despertar l’interès ni que sigui remotament. Exactament els mateixos tòpics de Mozart i Salieri, amb una música infinitament més rudimentària amb alguna pinzellada impressionista.

Atesa la situació, i en el benentès que qualsevol material pot ser objecte d’una intervenció artística lúcida, hem de pensar que Paco Mir, que és qui dirigeix l’escena, va tenir algunes visions sobre l’obra, les seves paraules i les seves notes que valia la pena comunicar.

No es percep res de tot això més enllà d’una certa pulcritud formal. Totes les situacions es resolen amb la posada en escena que hom podria suposar: cantants en filera, intervenció de la pianista (Leire Sáenz de Urturi), ara m’hi poso jo enlloc de tu, etc. Res en la música és capaç de generar alguna curiositat, res en l’escenari crida l’atenció i això en realitat pot arribar a generar una sensació de pau amb el cosmos molt notable i fins cert punt inquietant.

No es tracta de distreure el personal amb algues exhibicions de virtuosisme, que tampoc n’hi ha. Tampoc no es podria competir en això amb Mozart ni, malgrat el seu fat obscur, amb Salieri. Es tracta d’un producte d’entreteniment en el sentit més sintètic del terme. I se sosté sobre l’entrega del repartiment, sobre l’actitud entusiasta (no és tan fàcil aconseguir que els cantants/actors es diverteixin de veritat) de la gent que ocupava l’escenari i que creia realment en el que feia i ho feia amb alguna cosa més que eficiència. Bons cantants (o com a mínim sobradament preparats si tenim en compte les exigències de la partitura), divertida intervenció del baix (Alejandro Baliñas), graciós monòleg de la contralto (Mariana Carrilho) sobre l’afinació “a cappella”, brillant agut de la soprano (Sara Bañeras) amb una actitud molt “metal”, bon treball interpretatiu en general…

Tot això va passar dissabte al Teatre de Sarrià. I no només és molt gratificant assistir a una civilitzadíssima representació enmig de l’apocalipsi, si no que tot guanya un perfum suggerent en una sala com aquesta, en que és un plaer simplement seure. I també motiva pensar que projectes com aquests, sostinguts sobre la proximitat dels artistes i la calidesa de la sala, poden sobreviure a l’hòstia darwiniana que la pandèmia pot significar per a l’activitat artística en aquest país. 

Joan Sebastià Colomer
Núvol