Cerca de crítiques

Enquesta

‘Pathos' explosiu al Palau

21/3/2021 |

 

Programa: Quartet Quiroga

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/pathos-explosiu-al-palau-163282

El Quartet Quiroga exhibeix profunditat i solvència al BOSF.

Dimarts passat vam poder viure un dels moments que, segurament, quedaran com dels més estimulants de la programació del Palau de la Música Catalana en el marc del Barcelona Obertura Spring Festival, liderat per Martina Ribalta. El Quartet Quiroga, amb un dels màxims experts i teòrics del gènere a tot l’Estat, Cibrán Sierra, va oferir un recital de talent, coherència, relat, profunditat i bellesa estètica amb protagonistes tan gegantins com Mozart, Beethoven i Berg. La dialèctica conceptual i sonora entre la Erste i la Zweite Wiener Schule, indispensables agents vertebradors del nostre cànon.

Encara ens costa acostumar-nos a veure l’esponjament de la densitat d’una sala de concerts com la modernista, però, tal vegada, aquestes restriccions pandèmiques han provocat un procés selecció natural en la qualitat dels oients que, sense els al.licients de fer vida social i sense turistes que fan fotos emmig del compàs 32, només poden esperar una cosa: la veritable contemplació de l’art. I, en aquest cas especialment, l’expectació es mesurava en la tensió excitant del moment.

Amb un català gaibrebé perfecte, Cibrán Sierra, el segon violí del Quartet Quiroga, va introduir el concert explicant els trets principals del programa i el per què del nom que havien triat: “Pathos, Actus Tragicus”. Com anunciava l’artista, i tal com va poder comprovar el públic més tard, les tres obres triades desbordaven patetisme; ens van evocar a mons obscurs i tràgics plens de contrastos portats al límit. En el seu discurs apassionat, com el de qui té tantes ganes de dir quelcom de forma tan acurada que li costa triar les paraules, el violinista va posar èmfasi en “l’ambició d’expressió de sentiments desmesurada” que es pot percebre en les obres de Mozart, Berg i Beethoven que van sonar al Palau aquell dia. I així ho vam viure des del públic.

Permeteu-nos el comentari tècnic: els músics estaven col·locats amb el violoncel cap enfora, encarat amb el primer violí. Aquesta disposició va ser molt encertada, ja que les quatre veus s’entenien a la perfecció en tot momento, començant pel quartet de corda de Mozart núm. 15, en Re menor, op. 421. Un principi de quartet absolutament atípic i sorprenent per pertànyer al període clàssic, que ens va avançar el caràcter menor i angoixant que va predominar en el concert sencer. Amb pocs compassos ja en teníem suficient per reconèixer l’espectacular Quartet Quiroga. La qualitat de so, les complicitats entre les veus internes i externes, l’acoblament entre els instruments perfectament equilibrat, la immensa paleta de colors. I, enmig d’aquest lirisme, la rauxa de l’expressió corporal i l’energia desbordant de qui ho vol dir tot.

El quartet de Mozart semblava un exercici de transparència on es podien apreciar tots els detalls: el so preciós i afectat de les melodies del primer violí, el segon violí i la viola en funcionament com un engranatge perfecte, mentre el violoncel els abraçava a tots amb un so ple i de gran potència. Com ja havia avançat Sierra a la presentació, la seva interpretació va ser una explosió de contrastos; moments en suspensió que ens feien perdre la sensació de gravetat, d’altres ben terrenals amb un ritme molt marcat, pianissimi amb una gran qualitat de so i sense perdre cap tipus d’articulació ni detall que permetien uns fortissimi desbordants de vigor.

L’Allegretto va sonar tal i com l’havia descrit el violinista minuts abans, com una “escena de ballet”. Uns pizzicati acuradíssims i plens de flow van fer ballar el primer violí, de qui podem destacar uns aguts deliciosos i plens de dolçor. L’últim moviment, contrastant un altre cop, va ser un espectacle de complicitats entre les veus internes i el violí primer i el violoncel amb un final on l’energia dels intèrprets emplenava el Palau.

Després d’una breu pausa per afinar, el Quartet Quiroga va tornar a l’escenari a interpretar el quartet op. 3 d’Alban Berg. La formació va començar amb una ’entrada plena de força i definició del segon violí, que ens deixava entreveure el nivell d’intensitat que viuríem a continuació. En una obra tan densa com aquesta, on les veus tenen gran independència, no deixa de sorprendre la claredat de la seva interpretació. La generositat dels músics del quartet a l’hora de cedir espais perquè totes les veus tinguin el seu lloc va ser remarcable. En els punts més climàtics podíem sentir i imaginar El crit, d’Edvard Munch, suggestionats pel comentari incial de Cibrán Sierra. Va ser un gaudi poder presenciar les il·limitades opcions sonores que ens oferien els Quiroga, tot un recorregut d’estats emocionals extrems per on podíem transitar. Hagués estat fàcil perdre’s en l’escolta d’una obra que, depèn de com sigui tocada, pot semblar en certa mesura invertebrada. No obstant, el quartet dirigia el discurs sonor amb una personalitat que ens feia percebre exactament el que ells ens volíen transmetre, amb una claredat i un acompanyament sense pèrdua que tenen un gran mèrit en aquest tipus d’obres. El final, amb un potentíssim solo cadencial del violoncel seguit d’un tutti impecable, va ser tan impactant que va provocar xiuxiuejos entre el públic.

Aquí hi hagués hagut la pausa en temps pre-covid i, certament, amb tanta intensitat, esbargir la ment ens hauria anat molt bé a tots, perquè l’experiència estètica no només és l’instant de viure-la, sinó el moment posterior del processament entre sensual i intel.lectual. Per tant, aquell glop d’aigua que neteja el paladar i ens permet tastar millor el següent vi d’una cata hagués esponjat la nostra capacitat perceptiva.

Però Beethoven va colpir-nos amb l’arravatament descrit inicialment per Sierra. Va començar amb un enèrgic i espectacular uníson a un tempo atrevit però que es van mantenir de manera impecable. Una vegada més, els canvis de caràcter van ser inequívocs i precisos. El segon moviment, ple d’elements contrastants molt ben executats, va enllaçar amb una tensíssima i esgarrifant transició amb el tercer, amb un final tan apoteòsic que va generar algun aplaudiment frustrat. En l’últim moviment vam poder gaudir del virtuosisme individual de cada intèrpret amb un final, per fi en tonalitat major, que ens va permetre arrepenjar-nos de nou a la cadira després de tanta tensió.

En acabar, els aplaudiments van ser tan generosos i alliberadors que semblava que el Palau fos ple, fet que va ser recompensat amb un bis: l’Actus tragicus de Bach. Després de la intensitat i complexitat sonora de Beethoven i Berg, aquesta obra va ser una delícia preciosista despullada de tot artifici on el quartet va seguir brillant i va demostrar que la puresa de Bach, pare de les escoles vieneses, pot arribar a ser colpidora. 

Marina Arrufat
Núvol