Cerca de crítiques

Enquesta

'Il corsaro' de Verdi al Liceu

Pirates d'aigua dolça

2/2/2005 |

 

'Il corsaro', de Verdi. José Cura, Susan Neves, Marina Mescheriakova, Carlo Guelfi, Josep Ribot, José Manuel Zapata. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Marco Guidarini. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 31 de gener.

Més curta que el primer acte de Parsifal. Aquesta podria ser una manera de definir Il corsaro, l'òpera de Verdi que en versió concertant el Liceu ofereix enmig de les representacions de l'obra wagneriana. Esclar que el punt de comparació més adient seria no pas amb l'opus ultimum de l'autor del Tristan, sinó amb altres peces del corpus verdià, llavors seria ocasió d'esmentar similituds i premonicions que emergeixen en aquesta òpera estrenada el 1848, una elegant manera de dir que, com a entitat autònoma, Il corsaro té un interès ben limitat, no tant pel melodramàtic llibret amb pedigrí literari (Lord Byron) com per una música que, en lloc de salpar cap a mars musicalment més estimulants, es queda xapotejant en un estany sense arribar, ni de bon tros, als nivells d'inspiració de les precedents I masnadieri ni, encara menys, als de Macbeth. En tot cas, Verdi sempre és Verdi i benvinguda sigui aquesta tardana estrena al Liceu.
Ni la presència estel·lar de José Cura va evitar que el teatre presentés nombrosos forats per a una funció que, com les altres dues programades, està fora d'abonament. El carisma vocal i la presència del tenor argentí estan fora de dubte, però el concert evidencia més les limitacions tècniques (atacs poc ortodoxos, aguts problemàtics, finals de frase tallats) i estilístiques d'un cant força més còmode en la declamació estentòria que en el fraseig curós. Tot i així, en el quadre de la presó, el fragment més interessant de l'obra, Cura va aconseguir una interiorització dramàtica més que notable. Rar exemple actual de soprano dramàtica d'agilitat, Susan Neves (Gulnara) va ser la intèrpret més regular de la vetllada, amb una opulència vocal en puntuals ocasions ofegada per la seva pròpia expansivitat. En canvi, el so estrident de Marina Mescheriakova traïa l'essència melangiosa de Medora, per no dir res d'un sentit del legato molt discutible. Carlo Guelfi va haver de batallar amb la música més rutinària de l'obra (una cabaletta ordinària com poques). Tant és, el baríton italià va ser un Said d'eficient vilesa. Gens menystenibles les prestacions de Josep Ribot i José Manuel Zapata.

Les òperes primerenques de Verdi demanen anar al gra sense manies, i això és el que va fer amb un tremp electritzant Marco Guidarini. La llàstima va ser que, sobretot als dos primers actes, ni orquestra ni solistes van seguir amb la màxima cura el frenètic moviment de braços del director, i els petits desajustos rítmics van ser freqüents. El tercer acte va rutllar més greixat, si bé l'orquestra mai va oferir un so per sobre de la grisor.

Xavier Cester
Avui