Cerca de crítiques

Enquesta

La Barcelona mítica de Casals

9/3/2021 |

 

Programa: OBC

Lloc i dia: Teatre Kursaal de Manresa

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-barcelona-mitica-de-casals-159698

L’OBC fa un homenatge a l’Orquestra Pau Casals amb Anna Alàs i Jové al Kursaal de Manresa.

La Barcelona de principis del segle XX devia ser un lloc fascinant i, alhora contradictori, un període convuls on l’ànsia de llibertat i modernitat es va veure regularment truncada per excessos totalitaris que anunciaven ja els desastres definitius de la Guerra Civil espanyola, la II Guerra Mundial i la dictadura.

La sensació d’efervescència recorria tots els sectors de la societat, les innovacions se succeïen i, en el món musical, un grup de joves maldava per conjugar les corrents més avantguardistes que venien d’Europa amb la tradició pròpia. Ara se’ns fa difícil d’imaginar que en la mateixa època coincidissin compositors com Manén, Garreta i Gerhard amb cantants com Francesc Viñas, Mercè Capsir o Conxita Supervía. I, per sobre de tots, el mite Casals: un dels millors cellistes de la història, director, compositor, redescobridor de l’obra de Bach, home compromès amb el seu temps i el seu país, músic universal… i, a més, responsable últim de l’excel·lència musical que va viure Barcelona als vint i els trenta amb la fundació de l’orquestra que va dur el seu nom, un projecte lluminós que l’esclat de la guerra va estroncar.

Encara que l’OBC s’esforci en buscar els seus orígens en l’OPC, és de justícia reivindicar que aquesta referència, que trobem al mateix programa de mà del concert és, si més no, matisable. L’Orquestra Pau Casals va acabar la seva activitat l’any 1938, quan el mestre va ser forçat a l’exili. Certament, alguns agents polítics de la República com Ventura Gassol van voler reconèixer, per fi, el caràcter nacional intrínsec a l’orquestra que Casals va crear i finançar durant anys amb els seus propis fons fins que el projecte va donar resultats.

Però L’OPC només va trobar una continuació en l’orquestra que el mestre va fundar a Puerto Rico, on va passar els seus darrers anys. La idea que l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya n’és una continuació és una afirmació interessada que, sens dubte, ha fet fortuna però que no està sustentada pels fets.

Tanmateix, cal aplaudir vivament la iniciativa de l’OBC per retre homenatge a la tasca de Casals a Catalunya amb aquests concerts que ha programat amb la mezzo Anna Alàs i Jové, reconeguda militant en favor de la recuperació i la defensa del nostre patrimoni musical.

La cita amb “Les músiques de Pau Casals” va tenir lloc el passat 28 de febrer al Kursaal de Manresa. L’OBC, sota la direcció d’un entusiasta Alexander Liebreich de gest precís i batuta atenta, va començar sumant-se a la celebració de l’Any Manén, ara que commemorem el 50è aniversari de la seva desaparició, amb el seu Divertiment (1946). L’obra és molt posterior a la dissolució de l’orquestra Casals però la relació entre aquesta i el compositor i violinista va ser molt intensa, el que justifica la tria. La partitura de Manén es podria considerar confusa o eclèctica, segons es miri: alternant moviments onírics amb fragments energètics, l’estil i la intenció no queden ben definits però la força i l’encant de la melodia resulten encisadores si un es deixa arrossegar sense saber ben bé cap a on. Liebreich va estar molt atent a totes les entrades i les acurades intervencions del concertino i la primera violoncelvan contribuir brillantment a una orquestra de so transparent i mediterrani, tot i que amb uns metalls una mica ingrats.

Vam continuar amb una altra efemèride: sembla que hem arribat a l’acord tàcit que Gerhard mereix més que el que el vam poder festejar el seu any 2020 i hem prolongat les celebracions enguany. La veu fosca i tersa d’autèntica mezzo de la terrassenca Anna Alàs i Jové es va posar servei de les meravelloses Sis cançons populars catalanes. Amb una dicció destacable i notables dots d’actriu, Alàs es va mostrar expressiva, divertida, amenaçadora, múrria, tràgica… Rares vegades es troben cantants que semblin estar tan a gust i tan segurs sobre un escenari, i això resulta tan destacable com el seu instrument dens i sumptuós, el seu legato elegant i la seva tessitura àmplia. La peça destaca per melodies agradables d’arrel tradicional però una orquestració complexa de ressonàncies avantguardistes, que l’OBC va servir amb solvència.

El concert va finalitzar amb una enèrgica lectura de la Simfonia nº 1 en Do de Beethoven, on van destacar uns vigorosos violoncels i alguna relliscada per part dels metalls. Una tria gens baldera per acabar, ja que malgrat que Casals va influir en les grans personalitats musicals de la seva època i va protagonitzar vetllades de gran agosarament al Palau de la música, no deixava de ser un gran clàssic. On hi hagués un Bach o un Beethoven (o un Brahms o un Mendelssohn), la seva passió es desfermava més que mai i el seu cor, defensor de la bellesa -ètica i estètica-, desprenia l’admiració suprema d’un conservador que es va veure empès a ser un autèntic revolucionari. 

Meritxell Tena
Núvol