Cerca de crítiques

Enquesta

Veu i drama

4/3/2021 |

 

Programa: ‘Lessons in Love and Violence'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/veu-i-drama-158863

El Liceu viu l’estrena a l’Estat de l’òpera ‘Lessons in Love and Violence’.

Divendres 26 de febrer el Gran Teatre del Liceu va estrenar a escala Estatal Lessons in Love and Violence, la darrera òpera del compositor britànic George Benjamin. Katie Mitchell s’encarrega de la direcció escènica d’aquesta producció que compta amb les veus de Stéphane Degout, Samuel Boden i Georgia Jarman sota la batuta de Josep Pons. En ser la mateixa producció de l’estrena absoluta de l’òpera a Londres el 2018, el Liceu ha apostat per repetir el màxim de noms del repartiment.

“S’han publicat llibres en els quals s’afirma que l’òpera és una forma artística morta… Jo no ho crec. Les formes, evidentment, canviaran, evolucionaran, com ja ha succeït en el passat. Però hom té la necessitat de cantar per als altres i la gent vol explicar històries i sentiments mitjançant el cant”. George Benjamin

Com qualsevol altre llenguatge artístic, l’òpera està en perpètua crisi. Més encara pel fet de ser un gènere bastard. La crisi forma part del seu ADN i és el motor que l’ha fet evolucionar des dels seus orígens, en la transició del renaixement al barroc. Una evolució natural i fluida en alguns moments, a batzegades d’altres, que li ha permès sortejar el seu propi col·lapse. L’aria da capo, a finals del XVII, va aportar unes sòlides bases pel desenvolupament del gènere fins que l’opera buffa les va posar en qüestió a mitjans del XVIII. La resposta a aquesta crisi va ser la reforma gluckiana, que impulsà una nova etapa d’estabilitat que, evolucionada i amb matisos, es va allargar fins al primer Verdi, moment en què Alemanya assoleix la seva majoria d’edat operística i algú proposa allò del drama musical.

El llegat de Wagner obre les portes del segle XX, sense dubte el més crític pel gènere operístic. A Itàlia, Puccini tractà de dur a terme una reformulació del melodrama, però la mort li arribà abans de consolidar el seu projecte i, probablement, tampoc posseïa les eines per reeixir. França, per la seva banda, encara tractava de digerir Pélleas et Melisande. A l’ària germànica, Strauss encarnava la fi d’una època envoltat de dodecafònics i provocacions modernistes. Vents d’esperança i gran creativitat arribaven de l’est d’Europa, amb els russos i, molt especialment, Bartók i Janácek. I la guerra esclata…

La Segona Guerra Mundial suposa un punt d’inflexió en el llenguatge musical d’un occident trencat. Les avantguardes, amb seu simbòlica a Darmstadt, imposen una estètica que rebutja qualsevol herència vinculada al romanticisme i al llenguatge tonal. Les conseqüències seran nefastes per un gènere com l’òpera, tan imbuït d’aquests elements. Els productes operístics que sorgeixen d’aquestes avantguardes, excepte contades excepcions, esdevenen autoreferencials, entelèquies musicals i poètiques que no fan més que allunyar el públic de les sales. I vet aquí que, en aquest punt, apareix un personatge inesperat i encara no esmentat en aquest apunt històric a rajaploma: Anglaterra.

Anglaterra destacava, fins aquell moment, per la seva gairebé nul·la aportació a l’òpera. Però, en plena postguerra, un compositor insinua una tercera via que mantindrà encesa la flama del gènere: Benjamin Britten. En un període de confusió, l’autor de Peter Grimes, Billy Budd, The turn of the screw o Death in Venice assenyala un camí pel qual l’òpera pot transitar i renéixer. Un camí en què és primordial recuperar dos elements fundacionals que s’havien perdut: el drama i la veu.

Benjamin Britten insinua una tercera via que manté encesa la flama de l’òpera
La via oberta per Britten es veurà sostinguda puntualment per compositors continentals, com Poulenc o Henze, però sobretot per l’escola americana impulsada per Bernstein i les derivacions minimalistes posteriors. A Anglaterra apareixen els hereus, com Oliver Knussen, Harrison Birtwistle o Peter Maxwell Davies, a qui seguiran dues de les figures més estimulants de l’òpera contemporània: Thomas Adès – de qui esperem veure Powder her face o The exterminating angel aviat al Liceu- i George Benjamin.

Afortunadament, la presència de Benjamin a Barcelona ha estat notable els darrers anys i, en un format o altre, s’han programat les seves tres òperes. Into the little hill es va oferir fa deu anys al Foyer; la seva obra mestra, Written on skin, en versió de concert i ara, per fi, Lessons in love and violence en la producció original de Katie Mitchell. Figura clau en aquesta vinculació de Benjamin amb Barcelona és, sense dubte, Josep Pons. El director català, ara fa trenta anys, ja va dedicar un cicle de la desapareguda Orquestra del Teatre Lliure a l’obra del compositor anglès. La relació entre ambdós, per tant, ve de lluny i el coneixement profund de l’estil musical de Benjamin s’ha posat de manifest en la lectura que està oferint el director de Puig-Reig de Lessons in love and violence aquests dies al Liceu. Per a aquest esdeveniment musical, l’orquestra, de manera gairebé simbòlica, ha desbordat el seu espai natural devorant quatre files de platea i inundant de so, com mai abans, la sala del Liceu.

Pons tracta de domesticar el torrent sonor, posant èmfasi en l’equilibri i la transparència orquestral a través d’un tractament cambrístic de la partitura en el que llueixen totes les seccions d’una Orquestra del Liceu en estat de gràcia. El joc contrapuntístic de la complexa partitura, d’una riquesa tímbrica en la qual ressona constantment la influència de Messiaen, està tractat amb mà d’orfebre per part de Pons qui, en els imprescindibles interludis (aquí la referència és Britten, però també el Debussy de Pélleas) obre l’aixeta de l’exuberància sonora. Una lectura brillant que té com a únic punt feble un no sempre aconseguit equilibri entre volum orquestral i projecció de les veus.

Lessons in love and violence tracta un tema recurrent en la història de l’òpera. El conflicte entre les passions humanes i l’exercici del poder. Un tema que ja va tractar Monteverdi a L’incoronazione di Poppea o Mozart a La clemenza di Tito i que és central en la producció de Verdi i Wagner. En aquest cas ho fa a través d’un afiladíssim llibret de Martin Crimp a partir de l’Eduard II de Christopher Marlowe reduït, brillantment, a la seva essència. La relació entre Crimp i Benjamin rememora antigues i mítiques col·laboracions entre llibretista i compositor. La tasca d’un és inextricable de la de l’altre perquè la música de Benjamin s’adapta com un guant al drama que proposa Crimp així com a la prosòdia del text, trobant una expressivitat vocal d’una sorprenent naturalitat. En definitiva, veu i drama.

L’espectacle proposat per Katie Mitchell destaca per la subtilesa amb què suggereix la descomposició política, familiar i personal a través tant de l’espai com del moviment escènic. El repartiment, per la seva banda, és en bona part el de l’estrena (Stéphane Degout com a Edward, Peter Hoare com a l’intrigant Mortimer i Sam Boden com a Jove Rei) al que s’han afegit Georgia Jarman, que ja havia interpretat el rol d’Isabel anteriorment, i Daniel Okulitch que debutava com a Gaveston. Tots ells van estar a un excel·lent nivell, tant vocal com teatral, així com uns perfectament integrats Isabella Gaudí, Gemma Coma-Alabert, Toni Marsol i l’actriu Ocean Barrington-Cook, de poderosa presència escènica. 

Antoni Colomer
Núvol