Cerca de crítiques

Enquesta

Bach segons Dunford

1/3/2021 |

 

Programa: Thomas Dunford

Lloc i dia: Petit Palau

https://www.nuvol.com/musica/classica/bach-segons-dunford-158538

El llaütista francès celebra la música i la vida al Petit Palau.

Amb el vestit apropiat, Thomas Dunford (París, 1988) podria passar per un joglar renaixentista llaüt en mà: el rostre rialler -que amb prou feines sembla sortit de l’adolescència-, el serrell rebel, els dits àgils, el posat despreocupat… Per contra, dijous 25 va omplir la sala petita del Palau de la Música encarant autèntiques fites del repertori bachià, peces tan rellevants per a la història d’Occident que bé podrien considerar-se lloses, especialment la complexíssima i tràgica -gairebé mítica- Xacona.

Si hi havia cap dubte sobre la solvència d’instrument o instrumentista, aquest va quedar dissolt en les primeres estrofes de la Suite per llaüt en sol menor: la sala, pràcticament a les fosques, es va omplir amb un so càlid i acollidor que va contribuir a l’ambient d’intimitat creat per la proximitat a l’artista, assegut entre part del públic disposat en rotllana al seu voltant. La seva actitud tranquila, l’aparent facilitat amb què emetia el torrent de notes escrites per Bach, els trinats elegants, les variacions imaginatives però no abassagadores, els tempi resposats i un toc de melangia van sumar-se per crear una atmosfera equilibrada, un delicat bàlsam oportuníssim per als temps que corren.

Dunford no respon al tòpic del músic jove amb pressa per dir massa coses alhora ni per exhibir el seu evident virtuosisme. Curiosament, acaba de publicar un disc amb el clavecinista Jean Rondeau, un altre virtuós que es caracteritza justament pel contrari. El llaütista posa sempre la música per sobre d’ell mateix i deixa al públic temps per assimilar l’exuberància bachiana. El seu estil és subtil, especialment al final de les frases, que deixa flotar de manera gairebé imperceptible, i la seva interpretació deixa tant espai a la música com al silenci. En cap moment s’embarbussa ni pretén impressionar amb un lluïment fora de lloc.

El solista va voler compartir amb el públic l’evident felicitat que experimenta en tocar explicant que, per ell, la música està creada per a l’ésser humà i que estava agraït per poder retrobar-se en persones. Enriolat, va fer broma sobre la quantitat de cordes del seu instrument mentre s’esforçava en afinar-les totes i abordar un imprescindible, la primera Suite per a violoncel. Per a violoncel? Sí, perquè, a diferència de moltes de les peces per a llaüt, que són adaptacions de partitures famoses a l’època, va ser el propi Bach qui va reescriure la seva obra mestra per a les 14 cordes. Molt apropiadament, per cert, perquè el llaüt permet una gran riquesa en la vessant harmònica de la composició. La sonoritat és tan arrodonida i vellutada com la del violoncel, de manera que l’arxiconeguda peça resulta estranyament familiar i nova al mateix temps.

Un entusiasta Dunford va dedicar molta estona a explicar la seva visió de Xacona, que en la seva opinió reflecteix la incomprensió de Bach davant la mort sobtada de la seva primera esposa i el seu crit desesperat envers l’univers, alhora que un record alegre dels moments de felicitat viscuts al seu costat. Tot i que va predominar el ritme pausat, alguns passatges van resultar tan vertiginosos que semblaven impossibles. Dunford, però, no va permetre que el virtuosisme passés per sobre d’una gran expressivitat i una sorprenent maduresa.

Thomas Dunford es va posar definitivament el públic a la butxaca amb tres encores inesperats, deliciosos i, perquè no dir-ho, una mica excèntrics. En primer lloc, la famosa Come again de John Dowland, cantada amb una veu agradable i sense impostació, el que va contribuir a crear un ambient relaxat i espontani. A continuació -i agafeu-vos fort- el Yesterday dels Beatles i una composició pop pròpia. Si la vetllada havia començat com un tribut a un dels genis més grans i més venerats que ha conegut la història de la música, va acabar amb senzillesa com un retrobament i com una celebració del fet de continuar fent música junts, intèrprets i públic. Dunford va demostrar ser un músic sense pretensions malgrat la seva indiscutible categoria i ens va recordar la joia que pot aportar la música a les nostres vides. 

Meritxell Tena
Núvol