Cerca de crítiques

Enquesta

Vibrant estrena de FOC amb ‘Tosca'

27/2/2021 |

 

Programa: Tosca, de Puccini

Lloc i dia: La Faràndula de Sabadell

https://www.diaridesabadell.com/2021/02/26/vibrant-estrena-de-foc-amb-tosca/

Encaminada cap als 40 anys d’activitat i plenament agermanada amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) gràcies a la ja activa Fundació Òpera a Catalunya (FOC), l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) ha tornat a aixecar el teló. Ho va fer dimecres passat amb Tosca de Puccini, en un muntatge encertat, clàssic i explícit en els eixos principals de l’obra, com caracteritza la direcció escènica de Carles Ortiz i l’escenografia de Jordi Galobart, tàndem habitual de la casa. No obstant això, a la il·luminació de l’acte segon li calia més penombra.

Al capdavant d’una OSV reduïda en efectius, el sabadellenc Sergi Roca va superar el debut a la seva ciutat. De gest clar i amb un sòlid ofici forjat a Alemanya, va extreure qualitat tímbrica –particularment de la corda– en un treball polit i ben construït en general. Tot i que moderat en l’impacte emocional i la volada lírica, va convèncer en aspectes tècnics com la claredat de textures i la definició de balanços dinàmics evitant que el volum de l’orquestra tapés les veus. Una orquestra canviant, farcida de detalls, bastidora del pols narratiu i que va guanyar dramatisme –acte I, puntualment accelerat– en la constant alternança entre lirisme i fluència teatral, gràcies als diàfans jocs de primer pla i rerefons amb què subratllava l’acció, les emocions i la pressió psicològica en el tan assenyalat caràcter protocinematogràfic de Tosca.

Ho va corroborar el final de l’acte segon, amb un rubato expressiu i suficientment poètic i expectant. Sens dubte, Roca és un valor a seguir i una altra troballa del fi olfacte musical de Mirna Lacambra i la seva junta, que no sorprendrà retrobar en futures produccions.

La Tosca de Carmen Solis també s’estrenava a Sabadell. El material no és abassegador però sí agraït en volum i timbre, força homogeni, en una actuació molt estimable vocalment, rematada per un intens duo (acte III) i un Visi d’arte de cadència ben resolta, però perfectible en la fortalesa escènica del personatge que traslluïa certa candidesa.

Al seu costat, el Cavaradossi d’Enrique Ferrer va demostrar un temperament generós també en el cant, amb un registre agut segur, expansiu, però que en dinàmiques forte i en aguts oberts denota pèrdua de l’esmalt tímbric i bellesa. En part per assumir des de fa anys rols de líric-spinto més que de líric pur. Ferrer va defensar adientment el rol, però va seduir més en les mitges veus (“E lucevan le stelle”) que en les alenades de vocalitat, a vegades atacades amb certa guturalitat.

Gens guinyolat ni histriònic, Luis Cansino va fer gala dels seus dots actorals: gest versemblant, auster i subtil en la maldat d’Scarpia, caracteritzant actituds clau en la psicologia del personatge –galant i maquinador a l’acte I i autoritari al II–. De fraseig fluid i intencionat, va matisar amb intel·ligència un antagonista prou contundent, un punt sibil·lí i gens lladruc.

Per últim, molt destacable l’atronadora veu de futurible baix profund d’Alejandro Baliñas (Angelotti), així com correctes Pau Armengol (Sacrità), Joan García Gomar (Spoletta). 

Albert Ferrer i Flamarich
Diari de Sabadell