Cerca de crítiques

Enquesta

Música en el microclima de Sant Pau

25/2/2021 |

 

Programa: Rita Morais i Leyre Sáenz de Urturi

Lloc i dia: Recinte modernista de Sant Pau

https://www.nuvol.com/musica/classica/musica-en-el-microclima-de-sant-pau-157349

La soprano Rita Morais i la pianista Leyre Sáenz de Urturi ofereixen un recital de Lied al recinte modernista de Sant Pau

Aquest dissabte 20 de febrer va tenir lloc la proposta ‘Capvespres Sant Pau’, consistent en una visita guiada pel recinte modernista de Sant Pau seguida d’un recital de Lied a càrrec de la soprano Rita Morais i la pianista Leyre Sáenz de Urturi.

La tarda va començar amb la visita guiada, dividida en dos grups, que ensenyava llocs que no se solen mostrar en les visites que s’ofereixen normalment. Un dels objectius era descobrir el recinte i la seva història sota la llum del capvespre. La primera pedra de l’hospital de Sant Pau ‒traslladat des del Raval‒ va ser posada el 1902, però l’edifici no va ser inaugurat fins al 1930. Al principi, ningú, ni metges ni pacients, volia anar-hi perquè quedava molt lluny de tot, en una zona que s’anomenava “la muntanya pelada”. A poc a poc, l’hospital va adquirir la rellevància a què el seu pla havia aspirat.

El projecte de Domènech i Montaner tenia com a propòsit conjugar higienisme ‒amb estances àmplies, lluminoses i ben ventilades‒ i el modernisme arquitectònic. Per a Domènech res era purament decoratiu: o era funcional o bé simbòlic, aspecte al qual donava molta importància. El jardí interior va ser dissenyat, per exemple, perquè els pacients poguessin tenir contacte directe amb la natura. Té un microclima propi i fins i tot una fauna especial, va explicar la guia. Un altre cas és la forma del pavelló principal, l’entrada, format per la torre del rellotge i dues ales inclinades endavant, que representa algú que abraça el malalt que entra. Domènech defensava que la bellesa cura. I per això volia que els malalts fossin acollits en un edifici bonic, digne i de tons alegres i relaxants.

La visita va desembocar a la sala on va tenir lloc el concert. La soprano portuguesa Rita Morais i la pianista Leyre Sáenz de Urturi, amb la seva presència i les seves interpretacions, van estar a l’altura de l’elegància de l’espai que les acollia. La tria del repertori, de temàtica amorosa, també era l’adequada per a una vetllada musical, amb llum de capvespre, en un edifici modernista. Sis lieder de Clara Schumann van encetar el concert. Morais, amb una veu opaca i robusta però nítida, va interpretar-los amb delicadesa i dramatisme. Va cuidar els acabaments de les frases i va saber conjuntar-se amb Sáenz de Urturi. Tot seguit, Drei Lieder der Ophelia (“Tres lieder per Ofèlia”), molt més tràgics, de Richard Strauss, van permetre a les intèrprets, especialment a Morais, lluir-se en caràcters diversos. Morais va demostrar una gran potència vocal en notes llargues i sostingudes, i també un bon control en el caràcter viu que requeria el segon lied, Guten Morgen, s’ist Sankt Valentinstag.

La soprano portuguesa Rita Morais i la pianista Leyre Sáenz de Urturi, amb la seva presència i les seves interpretacions, van estar a l’altura de l’elegància de l’espai que les acollia
Les dues peces següents representaven un gir cap a melodies més populars i mediterrànies. Madrigales Amatorios de Joaquín Rodrigo, amb un to més senzill i menys dramàtic, va ser interpretada amb solvència. Així mateix, les tres Canciones Amatorias d’Enric Granados escollides eren un bon exemple de la combinació de les influències romàntiques i música de caire més folklòric i ingenu. Morais i Sáenz de Urturi van demostrar sentir-se prou còmodes tant en cançons com Mañanica era, dolça i reposada, com en Gracia mía, alegra i juganera. Aquesta última va tancar el concert amb un to animat i va permetre lluir-se a les dues intèrprets.

En definitiva, la impressió general de la tarda va ser la d’endinsar-se en un espai dissenyat per funcionar amb els seus propis paràmetres, els quals aconsegueixen força el propòsit de ser una mica més dignes i nobles que el que en queda fora. Participar, certament, del petit microclima que s’hi ha creat. Encara que el recinte ja no tingui la funció per la qual havia estat ideat, Dòmenech i Montaner podria estar content, perquè “Capvespres Sant Pau” s’encarrega de demostrar-nos el que ell defensava. Després de passar-hi una tarda dins, constatem que, efectivament, la bellesa ‒en aquest cas arquitectònica i musical‒ ens cura una mica, cosa que en aquests temps complicats que estem vivint sens dubte ajuda. 

Gemma Bayod
Núvol